ARNAU GARCIA

60 anys d’esplais a catalunya

La Fundació Pere Tarrés celebra 60 anys al servei del lleure educatiu. En aquest temps ha canviat el país i també la concepció dels esplais i les colònies d’estiu

La Fundació Pere Tarrés celebra 60 anys al servei del lleure educatiu / FUND. PERE TARRÉS Zoom

Amb l’inici del curs escolar, o poc després, centenars d’esplais també engeguen motors. Els projectes més destacats d’aquestes entitats d’educació no formal són les activitats d’aproximadament tres hores dels caps de setmana i les colònies d’estiu. Algunes també fan diversos casals, i darrere hi ha moltes hores de feina dels monitors i, sovint, de les famílies. Just aquest any, fa seixanta anys dels orígens de la Fundació Pere Tarrés, una de les principals entitats de lleure sense ànim de lucre del nostre país.

Una monitora -aleshores anomenada senyoreta -, i un grup d’unes vint nenes de Vilafranca del Penedès, vinculades a l’Acció Catòlica del Penedès, van agafar un estiu del 1948 les motxilles i van marxar de colònies. Poc més de deu anys després de l’esclat de la Guerra Civil, tenien ganes de trencar amb una rutina amb molt poques opcions de lleure i van explorar aquesta vàlvula d’escapament. Aquesta experiència seria l’embrió del Secretariat de Colònies de la Càritas Diocesana de Barcelona, on té l’origen la Fundació Pere Tarrés. Forma part d’aquesta entitat el Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans (MCECC), una de les principals federacions o coordinadores d’esplais existents en l’actualitat, juntament amb la Fundesplai i Esplais Catalans (Esplac). Hi havia hagut experiències de colònies prèvies a finals del segle XIX, però aquesta va ser la primera que va establir un fil directe amb les entitats d’esplai populars avui en dia.

Ara bé, la Paquita Pascual, participant com a nena en aquella primera sortida, explica que unes colònies dels anys 40 eren ben diferents de les que es fan en l’actualitat. “Aleshores ens dutxàvem -si se’n pot dir així- un cop en totes les colònies, amb cubells o bidons, i no hi havia ni llum ni aigua, a les cases on anàvem. Ens rentàvem les dents al riu, si és que ho fèiem”, il·lustra la Paquita. La participant en les colònies del 1948 diu que “abans potser es feia més pinya”, però ho atribueix al fet que aleshores aquestes sortides eren dels pocs recursos que tenien els joves, a part dels campaments de la Falange.

DE 20 A 20.000 INFANTS

Nou anys després d’aquestes colònies es creava l’embrió de la Pere Tarrés, que seixanta anys més tard ha arribat als 21.040 infants inscrits i 26.012 participants en casals i colònies, amb 3.661 monitors. A aquestes xifres s’hi afegeixen desenes de milers d’infants més vinculats a altres entitats, com els citats Esplac i Fundesplai. Malgrat el creixement i el pas del temps, l’esperit es manté. “Volíem cohesionar la societat -perquè aleshores la gent jove tenia poques alternatives més-, buscar un ambient que no es trobava en altres llocs i, sobretot, molt de contacte amb la natura”, és el resum que fa la Paquita dels objectius de l’esplai aleshores. D’una manera semblant ho explica Marina Cot, monitora actual del Centre d’Esplai Lluís Maria Chanut, de Badalona: “És una manera d’aprendre valors a través del joc, una manera diferent de viure la vida i créixer”.

“És una manera d’aprendre valors a través del joc, una manera diferent de viure la vida i créixer”

Marina Cot - Monitora

L’actual president del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans (MCECC), Xavi Nus, creu que els centres d’esplai conserven l’essència en allò més important: “L’educació amb sentit per a infants i joves es manté”, afirma. Nus explica que, per a ell, amb 35 anys, l’esplai ha sigut l’element vertebrador de la seva vida, ja que, com li va passar a la Paquita, les experiències vitals posteriors van estar molt marcades pel seu pas per l’esplai. Ara bé, en tots aquests anys els esplais s’han adaptat als temps. L’actual president de MCEC detecta canvis importants pel que fa a la formació dels monitors, cada cop més regulada, a l’adaptació de nens i joves amb necessitats especials o a la diversitat cultural. També els han marcat altres canvis, com per exemple l’arribada de les noves tecnologies, que, entre d’altres, han marcat la diferència pel que fa a la comunicació amb les famílies.

LA MÚSICA A L’ESPLAI

Entre la Paquita i la Marina i el Xavi, moltes altres persones han passat pel món de l’esplai, algunes d’elles reconegudes públicament. Una d’elles és el músic Joan Dausà, que va estar deu anys com a nen i deu més com a monitor al Sant Llorenç, un esplai de Sant Feliu. “Els meus pares tenien molt clar que m’apuntarien a un esplai per tot el que hi ha al darrere d’aquest món, i les colònies van ser la cirereta del pastís”. Dausà explica que l’esplai va ser també el que el va fer créixer com a persona.

La música és precisament un fet que ha caracteritzat els esplais, un element bàsic per als seus membres i caricaturitzat sovint des de fora. Com en la resta d’elements, cada cop hi ha un grau de sofisticació més elevat, però amb un esperit semblant. La Paquita explica que en les primeres colònies s’ensenyaven cançons en català que en aquell context podien comportar problemes fora de l’esplai, i d’aquella llavor en va créixer un departament d’animació en danses i cançons a la Pere Tarrés. En aquest grup va ser formador durant cinc anys Joan Dausà, just després de passar per un dels moments més delicats per a qualsevol monitor: deixar l’esplai. “De la mateixa manera que el joc, la música és una gran eina per educar, especialment bona per treballar valors de manera implícita amb la canalla, però també per formar monitors”.

El músic Joan Dausà explica que l’esplai el va fer créixer com a persona

Cantar cançons i parlar en català en els seus inicis, o fomentar “la tolerància, el compromís i l’acolliment” en l’actualitat, segons Nus, eren i són punta de llança per als esplais. Però al contrari del que pot semblar, l’educació no acaba quan un infant fa 16, 17 i 18 anys i passa a l’altra banda, sinó que només hi ha un canvi de perspectiva, segons expliquen les persones que han passat per aquestes entitats. Formar part del teixit associatiu té un gran impacte en aquests joves, que hi inverteixen “tres hores de reunions generals setmanals, més reunions puntuals, les activitats dels dissabtes i molt més”, segons explica Marina Cot. Aquest grau d’implicació també s’ha mantingut durant el temps, encara que, tal com apunta la Paquita, en els inicis les reunions fixes eren un cop cada dues setmanes, però n’hi havia moltes de puntuals.

Segons apunta el president de MCECC, no és estrany que els joves que han participat en esplais, més endavant continuïn en altres entitats: “Són persones responsables, compromeses i coherents, i els cansats són els que fan la feina”, apunta Xavi Nus. A més, l’associacionisme educatiu té una llarga tradició a Catalunya, on, tal com relata Dausà, hi ha una “gran tradició de fer les coses en grup, trobar-se i crear”. De fet, segons dades de l’Enquesta de Joventut, de la Generalitat de Catalunya, un 46,2% dels joves participen en alguna entitat, un 31,7% si se n’exclouen les esportives, on les pràctiques s’associen més al consum. En total, 220.000 joves d’entre 15 i 29 anys participen en entitats inscrites al Cens d’Entitats Juvenils, i entre ells un 60% treballa en l’àmbit de l’associacionisme educatiu. Una llarga tradició a la qual Dausà, així com la resta de persones que hi ha a les entitats, auguren un llarg futur, que se sustentarà -asseguren- en la màgia del voluntariat.