Un altre idioma

Quan el vaig a buscar a l’escola, ara que ja fa tercer de primària, hi ha dies que hi arribo una mica aviat i m’entretinc veient els pares de preescolar, amuntegats a la reixa, com si fossin al penyal de Gibraltar. M’entendreix la puntualitat de qui sap que ha d’arribar el primer, de qui necessita estar allà, ben visible als ullets del caparró que sortirà agafat de la samarreta del company de classe fent una fila índia encisadora. Jo, en canvi, bàsicament em dedico a fer petar la xerrada amb algun pare en un discret segon pla, amb la seguretat de qui sap amb certesa que es fiqui on es fiqui serà detectat. No pas per rebre un petó i una abraçada com els preescolars, sinó per rebre a les mans una maleta que pesa un ase mort de part d’un marrec que desapareixerà escopetejat immediatament, sense donar-te temps a entregar-li el berenar o a dir-li que hem de fotre el camp de seguida. Tant li fa que tinguis molta pressa o arribis tard a portar-lo a una de les mil extraescolars amb què li decores les tardes, ell té altres plans.

Els seus plans són, bàsicament, fer tot allò que les taules de multiplicar i les fitxes sobre els ossos i els músculs del cos l’han privat de fer. Es tracta de recuperar converses a mig acabar amb els seus companys de classe, diàlegs plens de codis secrets i bromes privades que mai entendrem. Per això, quan finalment aconseguim fer-los pujar al cotxe i encarem casa nostra, no els acabem de reconèixer. Parlen pels descosits de coses indesxifrables, passen de nosaltres i de les nostres preguntes serioses sobre què han fet a classe. Bé, sí que ens expliquen què ha passat, però més aviat el que tenen al cap són les trapelleries del pati i el menjador, com se les han empescat per no acabar-se la poma al forn de les postres, l’acudit escatològic del seu company de l’ànima (aquest del qual sospitem que no és la millor de les amistats) o del gol impossible que han marcat a l’últim minut contra els de tercer B. I són aquestes coses tan aparentment banals les que ens avisen que a poc a poc el seu imaginari va per un camí propi i personal que ja no es nodreix en exclusiva de les nostres aportacions.

Per això les seves bromes no ens fan gaire gràcia i intentem dissimular, amb poca fortuna, que ens fa una mica de malícia comprovar com, a poc a poc, sense demanar permís, està teixint el seu propi idioma, un llenguatge secret que sols li pertany a ell.