"Els fills són un enigma"

Després de deu anys vivint a Barcelona, l'any passat vam decidir tornar a Israel. Vam voler provar-ho durant un any. Hi vam fer vida d'emigrants, vivíem d'una manera molt bàsica.

La petita va venir amb vosaltres, esclar.

Sí, la vam dur a una escola en què tots els alumnes eren fills d'immigrants. Era una escola que jo ja coneixia perquè hi havia anat un parell de cops a fer-hi tallers i sabia que s'hi feia una acollida molt càlida. Allà hi ha fills de refugiats etíops, de gent de les Filipines i de Rússia. Són famílies amb pocs recursos i era conscient que l'aposta era arriscada, però el lloc tenia alguna cosa especial.

I com va anar?

Doncs la nena no va aprendre gaire cosa durant l'any que vam ser a Tel Aviv, a part de l'hebreu, però crec que va rebre una educació més important: aprendre a viure en un lloc on tothom és diferent. Va rebre molt d'afecte, molta escalfor, i va tornar a Barcelona amb més confiança en ella mateixa. Els canvis van obligar-la a trobar més recursos per millorar el seu entorn. Era una nena molt callada i aquest any fora li ha anat molt bé, perquè es va obrir.

Curiós.

Mira, els fills són un enigma, un enigma que cal desxifrar.

M'agrada la frase.

Si vius en un lloc en què tots els nens són més o menys iguals, és més difícil entendre que cada nen és un món. La feina del mestre és justament això, entendre quin és el món de cada nen, trobar la manera de dur-lo al lloc on vol anar, al lloc on necessita anar, al lloc on pot arribar.

Tu treballes amb nens, els ensenyes a ser creatius.

Hi ha una cita de Paul Valéry: "Observar és oblidar el nom del que estem observant". I es tracta d'això. Jo faig il·lustracions que són collages. Treballo amb objectes amb què no hi ha una manera correcta de treballar. Qualsevol cosa pot ser qualsevol altra.

És suggerent.

Per funcionar necessitem catalogar les coses, ordenar-les. Però també hi ha una manera més lúdica de mirar el món. Quan a un nen li dius "Això serveix per a tal cosa" sense voler-ho fas que aquella cosa perdi totes les altres utilitats potencials. Tu ara em fas una entrevista i això té les seves normes. Però podríem començar a dibuixar junts i seria una experiència nova, única.

Et demanaria que em dibuixessis el teu fill gran.

Fa dos anys, quan el Jakub va acabar l'institut, tots els seus companys van anar a la universitat. Però ell va considerar que no ho tenia clar i no hi va voler anar. S'havia esforçat molt i no volia estudiar més, així que es va posar a treballar en un restaurant de la Barceloneta. Va estar-hi un any i després se'n va anar a voltar sol per Europa, durant tres mesos. Quan va tornar va passar per un procés de confusió, però crec que a casa li vam saber donar el temps necessari per trobar el que volia fer; nosaltres li vam donar temps i ell també se'n va saber donar a si mateix. Va tenir aquesta confiança.

Donar temps. És un molt bon consell.

I llavors, per casualitat, una amiga li va parlar d'una universitat americana en què es fa un currículum que consisteix a estudiar els cent llibres essencials de la història. És un lloc una mica estrany. Fa uns mesos jo era als Estats Units i ell va venir i vam anar a veure aquesta universitat. Quan va conèixer el lloc va sentir la il·lusió de tornar a estudiar, i es va posar les piles. Va fer una prova i va guanyar una beca.

Què li has ensenyat al teu fill?

Un dels valors més importants que li hem sabut transmetre a casa és la flexibilitat, saber adaptar-se. I també saber escoltar-se, saber escoltar les pròpies necessitats.