El dia que vaig fer vint anys, la meva mare, per celebrar que havia acabat definitivament la meva criança, em va fer un regal farcit de significat: un cistell amb tots els ingredients i estris per cuinar unes faves. El recordo amb una gran emoció. Enclotada entre les tavelles, hi vaig trobar una nota que deia: "Cuina't sempre tu les faves".
Desitjo que els meus fills arribin als vint anys per fer-los el mateix regal. Amb aquelles faves la meva mare culminava el procés educatiu, al llarg del qual m'havia donat prou llibertat per equivocar-me sovint i aprendre de l'experiència dels errors; m'havia estimat prou per fer-me resilient davant els embats i les persones que volen fer la guitza; m'havia donat prou eines per assolir una autonomia gairebé absoluta. I aquell dia, amb les faves, em donava l'últim consell: no dependre mai de ningú. La meva mare es referia a la dependència econòmica, que és la més determinant, la que desencadena una sèrie de servituds i que, a més, afebleix l'autoestima de les persones.
D'ençà d'aquelles primeres faves que vaig cuinar, sempre que tinc un moment de rebel·lia, un moment de sensació d'impotència, un moment de reivindicació de fer allò que crec que jo, o el meu país, hauria de fer, les torno a cuinar. Les cuino per recordar que no vull dependre de ningú, que lluito quotidianament per ser independent.
Busco una cassola on hi càpiguen còmodament. Hi fonc una mica de llard de porc i d'oli d'oliva, que farà que tot flueixi. Pico una ceba tendra i uns grans d'alls, amb força i determinació. Ho sofregeixo lentament, amb la paciència que es mereix el projecte, fins que pren un color caramel, de triomf dolç. Ratllo un tomàquet, vull treure'n el suc, i donant voltes al sofregit amb la cullera m'hipnotitzo somiant la construcció d'un país. Hi afegeixo uns daus de cansalada que donen estructura i les aromes, un raig d'anís i un bri de menta, l'accent que ens fa peculiars i que justifica la nostra opció. Només cal posar-hi les faves, tapar-ho bé perquè no s'escapi l'esperit del plat i esperar no més de deu minuts per tenir el plat a punt per gaudir-ne.
Als vint anys em van regalar unes faves, avui desitjo no que em regalin un país, sinó que me'l tornin.
