Per on començo
Família15/03/2023

Una vida normal (part I)

Després de 18 anys de relació tens por de perdre algú que estimes, però ja no la sents com abans

BarcelonaArribes a aquell moment de la vida en què els trenta ja els veus cada cop més lluny i als quaranta els comences a veure les orelles. Tens una vida suposadament plena, feliç. Feina estable i gratificant, la feina somiada, en definitiva. Una parella, la de tota la vida, amb la qual comparties taula a l'institut i ara ho fas cada vespre per sopar, bé, els pocs vespres que no estàs treballant. I també una filla. Una delícia de nena. I una segona criatura en camí. Com ja hem dit, una bona vida, senzilla, plena, i amb tots els estàndards i checks fets. Una vida normal. Potser massa normal, potser massa senzilla, i potser poc plena. 

Un dia et comences a trobar malament, no saps si és ben bé un mal físic o mental, és un malestar estrany. Un dolor silenciós que et recorre per dins, que comença a mimetitzar-se amb dolors d'esquena, contractures, mals de panxa, marejos i pèrdua de la gana, i fa que comencis a veure tota aquella vida plena, feliç i sobretot normal des d'una perspectiva diferent. No dec ser normal? Què dec estar fent malament? Et replanteges tots els pilars que sustenten la teva vida buscant quin és el que comença a fer figa per tal d'apuntalar-lo ràpid.

Cargando
No hay anuncios

La feina? Està bé. Els amics? Són allà, com sempre. La família? Bé, ni bé ni malament, com sempre, vaja. I la parella? I aquí és quan quelcom fa un clic, un petit trencament, una politja que trontolla. Primer ho negues, és impossible, són 18 anys de relació. Res pot amb això. Però a poc a poc, dia a dia, aquell soroll de la politja que no acaba d'encaixar se't va ficant cada cop més a dins del cervell, va sent més fort, fins que es torna insuportable. I un dia la politja diu prou, ja no gira en el mateix sentit que abans i aquell pilar, fort, robust i bàsic en un principi, s'ensorra. No saps com ha passat, no saps d'on ha vingut. Tens por, molta por. Per tu mateix, per ella, i sobretot pels nens. Tens por de perdre algú que estimes, algú que sempre ha estat allà, però ja no la sents com abans. Tens por pels nens, són tan petits i vulnerables! No es mereixen això. I tens vergonya, perquè no saps ben bé com sortir d'allà sense fer caure el castell.

Cargando
No hay anuncios

La millor companyia és ella

Però finalment cau, cau pel seu propi pes. I se't menja la culpa. I comencen les negociacions, les custòdies i els caps de setmana compartits. Les anades amunt i avall. Una nova vida. Una vida en què et sents sol i alhora acompanyat. I curiosament la millor companyia és la d'ella. La de la persona que has foragitat del teu costat. T'ajuda, et fa costat i et comprèn. Potser més que abans i tot. I aquella tortuositat que haurien de ser les negociacions, custòdies i caps de setmana compartits, es converteixen en converses normals, amb entesa i bon rotllo. Al principi no saps si ho fas pels nens, perquè estiguin bé i no pateixin més del compte. O si ho fas per ella, perquè l'estimes, encara que d'una altra forma i no li vols cap mal, o per tu mateix, per apagar la sensació de culpabilitat.

Cargando
No hay anuncios

La relació, en el seu nou format, va avançant. Ella troba un nou lloc on tornar a començar, una nova companyia que li dona alegria i noves forces per tirar endavant, i tu te n'alegres, ets feliç de veure-la feliç, i els nens també són feliços. I tu en gran part et contagies d'aquesta felicitat. Què més es pot demanar? I sí, potser vaig perdre una família a ulls d'alguns, però per mi el que he fet ha estat guanyar-ne una de nova. I així poder seguir amb una vida normal.