Una vida normal (part II)
BarcelonaDesprés de l’exposició dels fets a l’article anterior, on us explicava la nova normalització de la meva vida després d’un trencament de vida familiar de 18 anys, amb dues meravelloses criatures pel mig, començo a escriure aquesta segona, i qui sap si última, part de l’article, entre caixes de cartró, cinta d’embalar i paper bombolla. És una mudança, però no volguda. Em veig obligat a marxar del pis on els últims dos anys i mig he seguit amb la meva vida normal per culpa de l’obertura d’un narcopís a la finca. Per sort, aquesta mudança no és com l’anterior, aquesta no la faig sol, la faig en companyia. En bona companyia. Ja tornem a ser dos a casa. Bé, en realitat, de manera intermitent, quatre. I és tot un nou horitzó, un nou repte, una nova vida normal. Tant per a mi com per a la meva parella, per als nens i, com pressuposo, també per a la resta.
Amb "la resta" em refereixo a aquella nova família que estic adquirint. Una família cada cop més gran i diversa. Tant de pensament com de manera de fer i de procedència. La nova família que comencem a crear a casa, la meva família sanguínia, la meva nova família política, l’antiga família política i la nova família que ha creat la meva antiga família. I aquí comença el trencaclosques. És d’aquells de moltes peces i ben petites, que si les aconsegueixes fer encaixar bé el resultat pot ser magnífic, però que si no grinyola per tot arreu i et comences a desesperar.
Un trencaclosques dins del trencaclosques
No se’m fa gens però que gens fàcil saber situar totes les peces en el seu ordre correcte, i encara menys saber quines poden ser adjacents entre elles i quines s’han de situar als extrems. I amb la dificultat afegida de saber si les peces centrals, sobre les quals conflueixen tota la resta, són les teves o han de ser les dels nens. Perquè pensant-ho molt raonablement i observant totes les peces en detall, les pròpies i les dels infants tenen una semblança increïble, però a l’hora de la veritat els seus marges no encaixen de la mateixa manera amb unes que amb les altres. I llavors és quan el gran joc s'ensorra i tu al darrere. La importància de saber situar al centre del tauler les peces correctes, les centrals, el pilar de l’estructura, es torna un trencaclosques dins dels trencaclosques. És un ball constant de peces amunt i avall que provoca vertigen. Però al final, a base de prova i error –és a dir, d’unes quantes ensopegades–, quan tot comença a agafar forma, t'adones que la peça central has de ser tu i a partir d’aquí començar a situar la resta.
El gran avantatge d’aquest nou joc, i alhora la gran sort per a mi, és que tothom està intentant ajustar, amb més o menys encert, les seves peces al tauler. Tot aquest gran garbuix de peces que de manera més o menys directa tenen relació entre elles es van readaptant a les noves normes del joc. Potser alguna no encaixa del tot i s’ha de deixar reposar una estona fora del tauler. Potser alguna altra directament no era part d’aquest joc i es descarta, i meravellosament te'n trobes alguna altra que no formava part al joc original però que encaixa perfectament enmig de la resta.
Estic totalment mentalitzat que serà un joc llarg, o que fins i tot no tindrà final. I la veritat és que aquesta última idea, al contrari del que pugui semblar a la majoria, em sembla increïblement satisfactòria. La idea d’anar afegint noves peces i crear nous encaixos i reptes, i sobretot veure’ls superats, m’omple d’energia. I em fa creure que aquest joc, aplicable a qualsevol vida, tot i que amb regles diferents, té l’estructura perfecta per continuar jugant a allò que sempre havia buscat. Una vida normal.
Ara només falta saber empaquetar bé totes les peces per a la mudança, que no se’ns desordeni ni perdi cap, i continuar jugant en un nou emplaçament.