Qui són els homes que fan reducció de jornada?

BarcelonaSi fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

Quan va néixer el primer fill, la seva dona només treballava d’auxiliar d’infermeria els caps de setmana i, per això, el dia a dia era relativament fàcil. Ella es podia fer càrrec dels nens quan no eren a escola i ell podia fer la jornada completa al departament d’administració d’una multinacional. Però al cap d’un temps, ella va voler estudiar el grau d'infermeria i van haver de sacsejar la logística familiar: el pes de les cures va assumir-lo ell i això implicava reduir les hores que dedicava a la feina perquè, d’altra manera, no era possible atendre els nens. La petita, aleshores, tenia dos anys, el mitjà quatre i el gran cinc. No li va costar gens i ho va fer convençut. “Normalment, el privilegi de ser-hi sempre el tenen les mares i, en aquest cas, he pogut acompanyar-los jo, en el seu creixement, sobretot a la petita”, reconeix en Mirko, que presumeix d’haver estat ell qui els recull a l’escola, els ajuda amb els deures o els porta a les activitats extraescolars. 

El cas d’en Pablo és un altre exemple amb aquesta organització familiar. És treballador social a l’Ajuntament de Barcelona. La seva parella treballa en un banc i, igual que la família del Mirko, tots dos són de fora de Barcelona, de Madrid i d’Astúries, i estan sols a la ciutat. Quan van decidir ser pare i mare ho van fer a consciència, ja que s’hi volien dedicar i això explica la seva opció. “No sé si primer va la necessitat de fer-nos càrrec de les criatures o la voluntat”, diu en Pablo quan explica què el va motivar a acollir-se a aquesta mesura. “Treballar més potser em dona més diners, però no em fa més feliç”, reflexiona en Pablo, que afegeix que ho veu com una situació temporal, que el seu fill cada vegada els necessitarà menys i que fins i tot, més endavant, no tindrà ganes que hi siguin tant. Ara té set anys i els diverteix compartir molts moments. 

Canvi (tímid) de tendència

Que sigui l’home qui agafa reducció de jornada no és l’habitual. Tot i que s’observa una certa tendència creixent en aquesta opció, encara l’agafen tres de cada deu mares i només un de cada deu pares. A més, les dades oficials demostren que les mares la fan molt més llarga que els pares. El 57% dels pares que agafen reducció de jornada ho fan menys d’un any, mentre que el 64% de les dones ho allarguen més de dotze mesos. 

Anna Escobedo és professora del departament de sociologia de la Universitat de Barcelona i s’ha especialitzat en aquest àmbit. Recalca que la reducció de jornada és una mesura “poc vistosa” de permís no retribuït que ha anat avançant molt els últims anys i que permet, en essència, escollir l’horari laboral i fer horaris “més amigables” amb la cura dels fills. “Potser només la reducció d’un vuitè de jornada és suficient per encaixar horaris –diu Escobedo–, i encara que cobri menys, no he de fer la vertical per aconseguir arribar a tot arreu”. 

Per a Escobedo, la proporció de pares i mares que hi opten és considerable tenint en compte que és una mesura no remunerada, però insisteix que és com un bé de luxe. “Només t’ho pots permetre si tens una economia sanejada que et permet prescindir de certs ingressos –alerta Escobedo– o si et surt més a compte deixar la feina que pagar cangurs”. Aquesta consideració també la fa el psicòleg especialitzat en masculinitats, Josep M. Lozano, que situa el nivell socioeconòmic com un dels biaixos que més afecten aquesta mesura. “La gent amb recursos baixos no hi accedeix i per ells és una utopia –diu Lozano–. La reducció de jornada és un privilegi de classe mitjana, universitaris, professionals a la funció pública…”. 

Tant en Pablo com en Mirko són conscients d’aquesta situació. “Tot i la reducció de jornada, el meu salari és més alt que molts dels sous que es cobren a Barcelona”, diu en Pablo, que reconeix sentir-se “privilegiat”. La decisió, però, l’ha pres des de la “consciència absoluta” que la seva situació és “envejable”. D’aquest petit luxe, en Mirko destaca que, sobretot, l'ha sorprès l’augment de la seva qualitat de vida. La reducció del salari li ha compensat “descaradament”, ja que pot veure els seus fills durant tot el seu temps lliure, mentre que abans arribava a casa pels volts de les set. Per això, fa un advertiment a la resta d’homes que no s’hi acullen: "No saben el que es perden. És fantàstic". 

Famílies més igualitàries, menys divorcis

Una implicació més gran dels pares en la criança comporta famílies més igualitàries. Escobedo creu que si s’utilitza el permís de paternitat successiu –només l'utilitza el 22% dels pares–, el pare desenvolupa molta més pràctica de la cura, ja que hi ha de fer front sol a casa. D’aquesta manera, es deixa de banda el rol d’ajudant, diu Escobedo, “que no transforma les pràctiques familiars”. A més, destaca que el context socioeconòmic també ha començat a canviar. Tradicionalment, la dona s’acollia a la reducció no només perquè se li assumien les cures sinó perquè tenia una feina menys ben retribuïda i, molts cops, menys estable. Escobedo, però, veu que cada vegada hi ha més parelles en què és la dona qui té millor feina i retribució, i per això es canvien els rols. 

A banda, l’experta en estructura i política social comparada, afegeix encara un altre element a l’equació que ja forma part d’alguns estudis en recerca: una implicació més igualitària en la cura dels fills i les tasques domèstiques afavoreix una major estabilitat i satisfacció en l’àmbit de la parella i, per tant, està relacionada amb una menor ruptura familiar. 

Les renúncies, l’altra cara de la moneda

“Si no tens la mateixa dedicació, no tens les mateixes oportunitats”, diu en Pablo quan se li pregunta per les renúncies o els efectes de la reducció. Tot i això, recalca que la reducció pràcticament només és horària, ja que sovint acaba assumint el mateix volum de feina que feia abans. El Mirko també ho ha viscut així, però és honest i creu que és el que han viscut les dones sempre: la mateixa càrrega de feina però amb menys hores i poques possibilitats de fer carrera. “Quan agafes reducció, s’ha acabat la carrera”, diu taxatiu. 

“Les dones estan encantades i em donen el suport total, i els homes no diuen res”, reconeix en Mirko. Malgrat això, creu que encara hi ha molts prejudicis. “Mentre les dones adquireixen nous rols i s'han alliberat, els homes estan estancats en un model arcaic de treball”, lamenta en Mirko, que diu que a banda d’ell no coneix cap altre home que hagi fet aquest pas per tenir cura dels fills. En Pablo tampoc ha vist que es mirés amb recel la seva decisió. Al treballar al sector públic, només ha rebut algun comentari més aviat d’enveja per part de personal més gran com ara “quina sort que teniu” o “jo només vaig tenir tres dies!”. Entre les amistats, tampoc. Diu viure en una “bombolla” i, per tant, no se sent pas rara avis.