Ester Invernon: "La sobreprotecció s'acabarà considerant una manera de maltractament"

BarcelonaLa Marina pensa que no pots estimar més un fill que un altre, però que t'hi relaciones de maneres molt diferents, perquè són persones diferents. També creu que una mare no pot salvar els seus fills, que els ha d'observar i acompanyar-los si ho demanen, sense jutjar-los. També està convençuda que, pels fills, seria capaç de tot: matar, robar, prostituir-se i morir. És una dona que, com jo, en ser mare, va deixar sortir la bèstia, va fluir més la seva natura de mamífera que d'humana. Es va deixar portar pel que sentia que havia de fer més que per com ho havia de fer o allò que li deien que fes.

En els tres llibres, analitza les relacions entre pares i fills.

— Penso que venim a la vida a fer un camí, un aprenentatge i també crec que la nostra ànima tria els pares perfectes per assolir-lo. Per tant, allò que escric va de patir i aprendre, de patir i sanar i, finalment, acabar agraint i beneint aquest dolor. La vida va d'aprendre i gaudir, i els fills són els millors mestres que trobem al camí. He pogut observar en ells tantíssimes maneres de fer, i m'han ajudat a reconduir la meva forma de fer i pensar.

Un fill petit sempre inspira. No sé si també inspira un adolescent.

— Amb l'arribada a l'adolescència, hi ha hagut situacions concretes en què he vist trontollar l'estabilitat de la relació amb els meus fills, que m'han fet qüestionar alguns principis de la criança. Algunes decisions no preses.

Quines, concretament?

— No haver posat gaires límits, i no haver dit més vegades que no. Estic convençuda que la sobreprotecció s'acabarà considerant una manera de maltractament, perquè quan sobreprotegim estem traslladant el missatge de "Tu no ets vàlid per fer això, no ho pots fer sol". No els ensenyem a sentir-se frustrats i això, sumat a la immediatesa de les xarxes socials i altres eines digitals, fa que davant d'algunes dificultats se sentin molt perduts, per exemple, amb els primers desenganys amorosos o els conflictes amb les amistats.

És una mare veterana. Què diria a una mare primerenca?

— Li diria que faci el que senti, que tot el que faci estarà bé. Que totes les opcions són bones, si són sentides. Li diria que no escolti gaire els altres. Com que això de tenir fills és una cosa que fem la majoria, tothom s'avé a donar consells. Les mares som més vulnerables quan hem acabat de parir, quan no podem dormim prou bé, quan no sabem què fer, quan tot ens fa patir. I tot això passa amb el primer fill. Moltes vegades els consells fan més mal que bé. Hauríem de confiar més en el mamífer que som, deixar-nos guiar per la nostra intuïció.

Ara els fills ja es pregunten quin serà el seu futur professional. Com els ajuda?

— El gran tenia una clara vocació per ser arquitecte però a segon de batxillerat va decidir que volia estudiar cinema, que volia ser director. No tenia dubtes, nosaltres el vàrem acompanyar i està estudiant això. El petit va més perdut perquè sospita que no podrà viure exercint la seva passió, que és la música. Jo no opino el mateix, ni el seu pare tampoc i procurem proposar-li opcions per tal que s'encari professionalment cap a la música.

És complicat triar què vols ser a la vida.

— Quan eren petits els deia: "Treballar és com l'hora del pati". Jo vaig treballar a la indústria tèxtil fins a l'any 2022 i ells han viscut la meva decisió d'abandonar una feina que m'havia agradat moltíssim, i també van transitar amb mi el dol de deixar-la, i totes les renúncies que ha comportat. Però ho vaig decidir perquè ja no em feia feliç. Sempre els he dit que tot ha de néixer des de l'amor, que a l'hora de decidir què volen fer, el que menys els ha de preocupar han de ser les sortides professionals. La llavor de la passió és la més fèrtil, sempre.

Quina gran veritat: la llavor de la passió és la més fèrtil!

— Els dic que no es deixin condicionar per la resta, per les opinions sobre si tal cosa és molt difícil o si tal altra no té sortides. L'actitud amb la qual ens prenem la vida, la manera com ens parlem a nosaltres mateixos és la clau. La societat amb tots els seus interessos ens empeny a desconnectar-nos de nosaltres mateixos però, al final, tots naixem amb una intuïció brutal.