Separar-te porta temps… i t’aporta temps

BarcelonaEl primer que vaig aprendre quan vaig ser mare per primera vegada, ara ja fa més de dotze anys, va ser a estimar el temps. El temps per tot: per descansar, per l’oci, per perdre’l, per cuidar-se, per fer el que no t’agrada… El concepte va agafar una nova perspectiva, molt més realista que l’època anterior. Recordo que em vaig arribar a plantejar què havia fet amb el meu temps durant la dècada dels vint als trenta anys perquè la queixa de no tenir-ne era recurrent. Vivia enganyada pensant que no podia fer massa res més que treballar i sí, és cert que m’ocupava hores, però… tantes?

El primer fill t’ensenya que no és ben bé així, sinó que el que et passava és que tot pel que sents que no tens hores no és una prioritat per a tu. Perquè amb un nadó a casa et veus obligada a només atendre allò que és urgent i deixar en un altre pla tota la resta encara que també sigui important. Amb el segon, el temps es torna a reduir; no sé si a la meitat o a una quarta part, i amb la tercera, el concepte queda diluït a la mínima expressió.

Sense pensar que fas cap heroïcitat (quantes abans han fet com tu!), tires. Renuncies a les aficions, a la cultura, a la família (la més extensa) a llegir, a estudiar, a cuidar-te, a mirar pel·lícules… Prioritzes el que de debò val la pena i és insubstituïble. A la resta, hi dediques pocs minuts. Els justos perquè no es faci malbé res i no quedar-te amb la sensació que la vida passa mentre tu canvies bolquers, fas dormir nens i planifiques àpats (saludables, sobretot). Que sí, que això també és la vida, ja ho sé, però ja m’enteneu.

I vas fent fins que un gir de guió te’l fa recuperar. El temps, vull dir. Això sí, i és el millor de tot, amb l’experiència acumulada als quaranta anys i l’eficiència implícita en el triple diploma de mare. No és gratis, clar. Per fer-ho renuncies a moltes coses que també t’agraden i trobes a faltar. Però també està bé intentar trobar el punt positiu a un procés de separació, oi?

Els últims mesos he anat al teatre, al cinema, a concerts, he acabat tots els llibres que he començat, he sopat amb amics i amigues, he conegut gent nova. He estat sola, he tocat el piano, he gaudit dels esmorzars en silenci i he dormit fins tard quan he pogut. També he treballat, el que més, sense mirar el rellotge ni patir per les acollides sobrevingudes i m’he implicat (això com sempre) en l’escola i altres lluites compartides.

La millor xarxa del món

Separar-te porta temps… i t’aporta temps. I sense ni adonar-te’n, pots amb gairebé tot el que et proposen. Bé, això no és veritat. Sí que me n’he adonat. A banda d’una feina que et permet fer equilibris amb tot, prens consciència que tot això no seria possible sense una família –tota sencera, però sobretot unes germanes i uns pares– que han fet equip per donar-te suport incondicional els últims mesos, i uns amics i amigues que han estat allà aguantant-te totes les pujades i baixades de la teva muntanya russa particular sense queixar-se.

Són els mateixos que es van adaptar al teu ritme ara fa dotze anys, que reservaven taula prop de casa teva per si a mig sopar havies de sortir al rescat del nadó afamat de torn o que no s’enfadaven si canviaves plans en l'últim moment. Els mateixos que ara planifiquen les trobades familiars els teus caps de setmana amb fills, adapten les quedades els dies que no tens guarda, es canvien els seus torns per coincidir i t’acompanyen en aquesta nova etapa d’extrems. Recuperar el temps no només em fa sentir afortunada de poder disposar de l’energia necessària per omplir l’agenda; em fa sentir més que privilegiada: tinc la millor xarxa del món.