Criatures 05/02/2021

Quins records ens quedaran dels fills (quan s’hagin fet grans)?

Hi ha famílies que desen objectes relacionats amb la primera infància dels fills. Algunes ho fan perquè els hi volen donar quan facin 18 anys o més. Ara bé, els sociòlegs assenyalen que antigament es traspassava més llegat familiar, i que ara, en una societat d’usar i llençar, ja no es dona tanta importància als objectes materials. Ni tan sols a les fotos

5 min
Guardar determinats records pot ser un gran regal per quan els fills siguin grans

Els records dels fills es poden atrapar, emmarcar o tancar en una capsa, consideren alguns pares. Sobretot aquells records que estan relacionats amb els primers anys de vida de les criatures i que, a mesura que es fan grans, molt grans, queden lluny. Ara bé, posats a guardar coses, quines? ¿És millor donar-les als fills quan són grans o és millor que sempre es quedin a casa, perquè les puguin mirar quan estan junts? En parlem amb diferents famílies que expliquen com ho han fet, sense la intenció de treure’n una norma sinó només l’exemple d’una experiència concreta.

La Gina Clotet, mare del Bruno (17 anys) i del Marcel (15), conscient que hi ha records que s’han de desar, va ficar en una capsa tot de coses relacionades amb els seus fills de quan eren petits, i fins i tot quan tan sols eren una cèl·lula. “El predictor que m’indicava que estava embarassada; el melic que els va caure; el diari del dia que van néixer; la primera roba; les dents de llet; el seu primer peluix; un petit diari de records escrit per mi; dibuixos memorables; fotos catalogades per anys en digital; els informes de l’escola de primària i alguns regals i notes que m’han escrit ells per al meu aniversari”. La consciència de tancar el temps l’ha tingut ben clara la Gina, que fins i tot va fer un pas més enllà pensant en el futur. “Fa uns anys els vaig fer escriure’s a ells mateixos una carta perquè la llegeixin quan tinguin 18 anys”, explica.

La Gina Clotet, amb els seus fills, Bruno (17 anys) i el Marcel (15 anys) amb les seves capses de records

Per la seva banda, l’Anna Ibarz, mare de dues filles, explica que sempre havia desat molts objectes: joguines, contes preferits o especials, roba, els informes de l’escola, el dietari dels primers anys, dibuixos i els primers poemes i escrits. “Ara que les meves filles ja són grans, ho han valorat molt i han disfrutat recuperant aquests records”, diu. A la filla que és mestra li ha agradat molt poder llegir els seus informes com a alumna a l’escola. I a la que és periodista li ha agradat llegir els primers articles que havia escrit i que li guardava la mare. “Ara bé -continua explicant Ibarz-, el millor ha sigut donar als nets, als fills de les meves filles, els llibres que en conservava, com ara la saga de Harry Potter o els contes amb què havien après a llegir”. I quan ho ha fet, l’Anna s’ha preguntat per què el paper es torna tant de color groc!

Per continuar, Ibarz detalla altres records imprescindibles, com els àlbums de fotos, perquè es miren i es remiren tantes vegades com calgui. “Gran part dels records són a casa meva, però algunes coses els hi vaig anar donant a partir que van fer els 18 anys”. I confessa que fer aquest traspàs alleuja. Literalment. Però també figuradament.

Un dels àlbums que l’Anna va regalar a la filla gran quan va fer 18 anys l’havia fet en format revista. “Era un recull temàtic més que cronològic, però em vaig trobar amb el dilema de quines fotos posar-hi”. Com que va topar amb problema, a l’altra filla no li va fer aquest model. Sigui com sigui, el format àlbum li va anar tan bé a l’Anna que quan la seva filla gran es va quedar embarassada li va començar a fer un àlbum per a la criatura, perquè l’omplissin ells mateixos, els pares. “Em va semblar que era una manera de col·laborar en la distància a no deixar escapar moments ni vivències. I ho vaig repetir amb el segon net. I ho valoren molt: la prova és que els tenen al dia i els nens se’ls miren molt. Ja veurem què fan de més grans”, diu.

TRASPASSAR RECORDS

I encara un altre testimoni. La Núria Reichardt, mare de l’Emili (26 anys) i el Víctor (24), confessa que a hores d’ara guarda ben poca cosa de quan els fills eren petits perquè, quan van complir 18 anys, els hi va donar perquè ho guardessin ells. Així que el “carnet de salut de la infància i les notes del col·legi, per exemple, ja els tenen ells”. També els va fer un àlbum de fotos a cada un, i al petit, un vídeo.

Per la seva banda, l’escriptora Care Santos, mare de tres fills -l’Adrià, l’Èlia i l’Àlex-, reconeix que no és de guardar gaires coses. “Més aviat de tant en tant m’agafen impulsos de l’estil Marie Kondo i ho llenço tot d’amagat”. La referència és a la guru asiàtica que va recomanar desfer-se d’objectes que es guarden a casa i que no es fan servir, o que porten anys tancats en calaixos. Malgrat això, diu la Care: “Guardo un munt de dibuixos, classificats en capses amb el nom de cadascú. També les dents que els han caigut (que cada cop trobo més tètriques) classificades per capsetes; un munt de fotos que he anat imprimint; tots els seus treballs d’infantil i primària; algunes peces de roba (tinc, per exemple, la primera que van portar tots tres); els informes de la clínica del dia que van néixer. I què més? Crec que poca cosa més. Les coses oficials també les guardo, però em deleixo per cedir-les”.

Hi ha famílies que desen objectes relacionats amb la primera infància dels fills

En aquest context, la sociòloga Marina Subirats apunta que “les generacions actuals viuen molt al dia, seguint allò d’usar i llençar, una filosofia general que ha entrat en tots els nostres hàbits”. I és així, continua explicant la sociòloga, perquè al segle XIX i fins a meitat del XX “la majoria de la gent era molt pobra, s’heretaven els llençols, els plats i els coberts, els vestits i les fotos, que eren molt poques, les de casament i algunes de les criatures quan eren petites”. “He vist testaments de persones de la meva família -diu Subirats-, que era una família mitjana d’un poble del Priorat, i és entendridor llegir-los: deixaven mitges, mitenes, faldilles, mantes... Però tot això queda enrere en una societat en què hi ha més diners i on se’ns empeny a canviar de cotxe i de mobles cada 10 anys, i de vestit cada dia”. Dit amb altres paraules, “els objectes no tenen el mateix valor ni ús simbòlic i, fora de casos excepcionals, van a parar a la brossa molt aviat”.

INTERÈS FAMILIAR

Un valor afegit més, indica Subirats, sobre els objectes que es guardaven i es traspassaven: “Si tu dormies amb els llençols de l’àvia o la besàvia (no exagero gens, era així i més) era molt probable que et preguntessis com eren, què pensaven i què sentien. El vincle amb el passat era més fort: es vivia a les mateixes cases, es treballava als mateixos tallers o fàbriques o terres. Tot això ja no és així: som més diferenciats com a persones, però el nostre rastre s’esborra més ràpidament ara. Amb tanta informació i tantes possibilitats, cada generació és molt diferent de l’anterior, té referents culturals molt diversos, i això fa que ens sigui bastant indiferent el que feien els avantpassats”.

La sociòloga apunta encara un tercer aspecte: “Sospito que els rastres materials, com ara les fotos i els escrits, també desapareixen més ràpidament. Per exemple, abans escrivien cartes. Em va emocionar llegir la correspondència entre el meu pare i la meva mare en temps de guerra, o la carta d’un oncle avi que va marxar a l’Argentina sense avisar la seva família i ho va passar molt malament. O les cartes d’un antic amor que vaig trobar fa poc i em van retornar tot un tros de vida”. “I és que actualment ja no escrivim cartes, escrivim missatges que duren el que duren, possiblement molt menys que el paper. I el mateix passarà amb les fotos”, conclou.

Com podem endreçar aquests records?

L’Anna Ibarz, mare de dues filles, va fer un àlbum de scrapbooking quan la seva filla petita va fer els 30 perquè l’anés omplint amb el que ella creia més rellevant. Hi anava adjuntada una capsa amb fotos reduïdes, títols de natació, títols universitaris, poemes, dibuixos. Ella ha omplert l’àlbum a la seva manera, fent les categories que li han vingut de gust. Tot un exercici, per cert.

stats