La por en els infants. Com l'afrontem?

Tothom té por d'alguna cosa i els més petits no són una excepció. Hi ha pors que formen part de l’evolució i un dia desapareixeran, però ¿com les gestionem quan hi són o què fem amb les que no marxen? 

La por sorgeix davant d’una situació concreta que es considera perillosa o davant d'una amenaça. És una resposta adaptativa, necessària per a la supervivència, que ens avisa que hi pot haver un perill i ens permet fer vida normal. És diferent de la fòbia, una por més intensa, persistent, fins i tot excessiva i irracional, que es desencadena per la presència o l’anticipació d’un objecte o una situació concreta, que implica una resposta desproporcionada i interfereix significativament en el dia a dia. A la Laia (10) li fa por la foscor. “Va tenir una època que li feia por anar sola al lavabo o a l'habitació quan era fosc. Al seu germà gran també li havia passat. De mica en mica els va marxar, però a la Laia, després d’encaparrar-se que volia veure sí o sí Stranger things amb el germà, li ha tornat la por”, explica l’Ariadna (45), la seva mare. S’imagina que li pot aparèixer un Demogorgon, el monstre de la sèrie, i és incapaç d’estar sola quan es comença a fer fosc. 

Què poden fer els pares? La teoria diu que haurien d’acceptar les emocions de les criatures, validar el que senten, acompanyar-los en tot el procés i evitar la sobreprotecció. “Si evitem que afrontin la situació que els fa por el que aconseguim és mantenir aquesta por i augmentar les inseguretats. Hem de fomentar conductes autònomes i que l’infant afronti la por de manera esglaonada, que s'hi habituï a poc a poc, sempre que estigui en condicions de fer-ho”, proposa Judith Cañas, psicòloga infanto-juvenil del Gabinet Psicològic Mataró. No hem de renyar-los ni ridiculitzar-los per tenir por, els adults hem d’oferir-los el nostre suport i donar-los un espai perquè expressin lliurement les seves emocions, res de “no tinguis por, no passa res, això no té sentit”... Si tot i així es bloqueja, “hem d’intentar donar-li suport, mantenir la calma, dir-li que som allà per al que necessiti; si plora, el consolem i que expliqui què li passa. Hem de tenir empatia i, com sempre, encara que no assoleixi l’objectiu, hem de reforçar positivament els esforços i els progressos”.  

Estratègies per reduir l'estrès

La doctora en neurociències Marta Portero explica que des de la ciència es coneixen estratègies que poden ajudar a disminuir la resposta d’estrès quan no és una por adaptativa: “Són els perills que no són reals o que, tot i ser reals, com podria ser el covid-19, es viuen de manera exagerada o desproporcionada. No podem estar contínuament fugint, encara que hi hagi una pandèmia no podem estar tancats a casa de manera continuada”. El que proposa la neurocientífica és que s’apliquin diferents tècniques en paral·lel, abans, durant o després d’estar en contacte amb l’objecte o la situació que l’espanta. Cal fer una reavaluació cognitiva, tornar a avaluar la situació –el fill té por d’un gos que passa pel seu costat– de manera diferent –fer-li notar que el gos porta morrió, va lligat amb la corretja i està tranquil–, perquè deixi de semblar-li un estímul amenaçant. 

Amb tot, quan hi ha molta por i s’està davant del que espanta, aquests raonaments reflexius no solen ser viables. “Resulta complicat i fins i tot pot ser contraproduent, per això seria interessant fer-ho tant abans com després de l’estímul”, comenta Portero. També proposa que s’utilitzin tècniques per controlar la respiració amb una respiració diafragmàtica, que poden disminuir l’activació fisiològica davant de l’estímul. “Quan estàs menys tens pots començar a pensar, però si estàs nerviós és molt complicat raonar”, apunta. I el tercer element que resulta imprescindible per superar la por és l’exposició a l’estímul amenaçant: “És fonamental que es faci una exposició gradual i sistemàtica a allò que se sent com una amenaça, fins que la por comenci a disminuir. S’ha de seguir una pauta, de manera bastant insistent, fins que desaparegui la resposta a la por, i s'ha de fer acompanyat d’un psicòleg especialista”. 

Què passa al cervell quan tenim por? La neurociència entén la por com l’emoció del cervell que s’activa davant una possible amenaça. Pot ser que no sigui una amenaça real, però si el cervell la percep com a tal, s’activa una resposta fisiològica de por o estrès –es tensiona la musculatura, augmenta el batec del cor, la temperatura corporal, la pressió arterial i la freqüència respiratòria–, per fer front al perill, l’organisme reacciona perquè lluitem o fugim de la situació amenaçant. Si la resposta de lluita o fugida no funciona, s’activa la resposta de paràlisi i et quedes bloquejat. 

Llegim?

“La por és una emoció bàsica i directament o indirectament és present a totes les històries”, comenta Gina Clotet, gerent d’Umpalumpa Projectes Culturals i Foment de la Lectura, on fa activitats per fomentar la lectura sobretot en escoles i biblioteques. Reconeix que sovint li demanen si pot tractar el tema de la por: “No fem sessions perquè les criatures deixin de tenir por. Explico contes amb una història que se sostingui per si mateixa. Després, si al conte hi ha aparegut un personatge poruc o un ensurt, o el/la protagonista ha espantat la por d'una determinada manera, ho aprofito per generar una conversa, una reflexió o fins i tot un aprenentatge”. Com a narradora oral des de fa 20 anys i també com a mare, assegura que els llibres són excuses perfectes per poder parlar, descobrir coses i que surtin emocions i pensaments. “És un vehicle perquè conversem”.

La por a la pèrdua de tres germans que mostren els seus neguits quan dubten si la mare tornarà. 

Una nena surt a passejar amb la mare pel parc, es troba un gos i es queda palplantada. Una petita però gran cosa són els avenços que de mica en mica fa la protagonista fins que aconsegueix superar la por als gossos. 

En Bernat sempre es preocupa, pels barrets, per les sabates, per les tempestes… Fins que l’àvia l’ajuda a trobar la manera de canalitzar els neguits i a poder dormir tranquil. 

A través de la història de la Lluna, se'ns explica què necessiten les criatures quan tenen por i què hem de fer els pares, mares, familiars o professionals per comprendre'ls, demostrar-los amor i ajudar-los a descobrir les seves pors perquè es coneguin millor.