Així fa de mare

Marta Vives: "Mama, quan estiguis morta, em continuaràs estimant?"

Periodista

3 min
Marta Vives, periodista de cultura a Catalunya Ràdio.

Periodista cultural de Catalunya Ràdio i mare de la Jana i l’Abril, de 13 i 12 anys. Publica ‘Diguem-ne amor’ (Ara Llibres), una tria de dotze històries d’amor reals que ha tingut una excel·lent acollida. Twitter: @martavivesm.

Escriure el llibre m’ha fet prendre consciència que ens aturem poc a demanar-nos com estem, com ens sentim. El nostre dia a dia és ple d’obligacions i sovint no ens deixa gaire estona per a la conversa ni l’escolta pausada i atenta. N’intento ser més conscient i m’obligo a buscar estones a soles amb cada filla.

Com és l’amor que observes en les filles?

— Són dues nenes molt sensibles. Això, a casa, ho portem a l’ADN. És molt bo per un costat, perquè l’empatia no l’hem d’explicar ni entrenar, però també et fa patir més. Mirem de parlar d’emocions. Jo intento no amagar les meves, tampoc les que no són bones. Crec que identificar-les i dir-les en veu alta és un primer pas per conduir-les o transformar-les.

Explica’m una situació que mostri aquesta sensibilitat.

— Quan la Jana tenia set anys, un dels amics més propers era el Martí, un nen amb autisme. Es quedava amb ell a l’hora del pati i li dibuixava pastissos a la pissarra perquè a ell li encantaven les festes. Li feia bufar les espelmes i ella les feia desaparèixer amb l’esborrador. D’altres vegades anaven pel pati amb un cordill i quan algú els deia que què feien, responien que passejaven un gos.

L’amistat té una força immensa.

— Una de les millors amigues de l’Abril té una malaltia greu. Acabem de passar un curs complicat perquè no sempre és fàcil fer l’acompanyament en situacions que tampoc, com a adults, podem comprendre o acceptar. Però veure-les a les dues riure pels descosits, compartir els secrets, dormir una damunt de l’altra dins d’un sac de dormir... Trobo que la vida vista a través dels ulls d’un nen et fa canviar la perspectiva de les coses, fins i tot de les més dures.

Les filles creixen. Com canvia la teva manera d’expressar l’afecte?

— No crec que elles demanin que les estimi d’una altra manera. El que potser sí que ha canviat és la manera com reben aquest amor. Ara en són conscients. Estan en una edat que, tot i que encara som el seu referent principal, en descobreixen d’altres. Ara hi ha una confiança més d’igual a igual. Les nostres converses tenen diferents punts de vista. Crec que continua sent important mantenir l’equilibri entre l’amor, el respecte i la confiança.

Sovint l’amor fa mal.

— Les relacions humanes són complicadíssimes. No hi ha dues persones que estimin de la mateixa manera. Què esperem dels altres? Què els demanem? Podem estimar com ens demanen que estimem? Podem demanar que ens estimin com nosaltres volem? Crec que no. Estimar és un acte lliure i les relacions afectives són un acte de tossuderia, constància i cura.

Què t’ha emocionat no fa gaire?

— En una de les presentacions de “Diguem-ne amor” l’Abril li va demanar al seu pare si podia comprar un llibre. Ell li va dir que triés el llibre que volgués, que l’anés a pagar, i li va donar la targeta. Una estona més tard, la vaig veure fent cua entre la gent que esperava una firma. Havia comprat el meu llibre i també volia que li escrivís alguna cosa especial i li fes un dibuixet.

I quina pregunta t’ha deixat amb la boca oberta?

— Mama, quan estiguis morta, em continuaràs estimant?

stats