Perdre la mare quan estàs embarassada

BarcelonaLa meva mare va morir quan jo estava embarassada de la meva primera filla, la Greta. Tenia un emfisema pulmonar que, tres mesos abans, ens havien dit que li costaria la vida. Però no ens podien dir quan moriria. Podia ser qüestió de setmanes o de pocs mesos. Em feia terror haver de parir el mateix dia que morís la meva mare. Haver de compatibilitzar l'alegria immensa de l’arribada de la Greta amb la terrible tristor de la seva pèrdua.

“Has d’estar tranquil·la. No t’has d’estressar. Tot el que et passi ho transmetràs a la teva filla”, em deia a l’inici del meu embaràs una companya de feina –que també estava embarassada–, amb tota la bona fe del món, quan em veia molt inquieta i ningú coneixia encara la gravetat de la malaltia de la meva mare. Com podia estar relaxada sabent que estava en estat terminal? Com podia no angoixar-me? Tot això, esclar, sense poder comptar amb l’ajuda de medicaments per a l’ansietat. Jo, que m’havia passat mitja vida prenent ansiolítics per pal·liar els efectes de l’angoixa i de la depressió que he hagut d’afrontar en diverses ocasions, ara em trobava que només podia prendre un paracetamol de tant en tant. No podia ni fer una cervesa, ni un cigarret per desconnectar, així que em vaig dedicar a menjar, a engolir coses dolces més sovint del que suposaria un mer antull, per intentar frenar aquell patiment desbocat. Els 20 quilos que vaig agafar durant l’embaràs no em van caure del cel perquè sí.

La meva mare va morir finalment quan jo estava de sis mesos, així que vaig tenir tres mesos per pair la seva mort abans de l'arribada de la Greta. El fet d'esperar la meva primera filla em va permetre agafar-me la baixa per embaràs de risc a les 22 setmanes, quan també al meu pare li van diagnosticar un càncer de tiroides del qual se'n va sortir, per sort, després d'una operació que va tenir lloc pocs dies abans que morís la mare.

De fet, estar embarassada em va permetre estar amb la meva mare i acompanyar-la els seus dos últims mesos de vida i ajudar el meu pare a desfer-se de la seva roba, al cap de poc temps de ser morta. Era tot tan recent que ens va costar molt poc desfer-nos-en. Entre que hi havia molta roba de malalta –pijames, roba còmoda– i que, amb la panxa immensa que tenia no m'anava res bé, vam acabar de pressa. Tot, abans del naixement de la Greta. Després ja no vam tocar res més.

Tres netes

La meva mare va morir sabent que tindria una neta, la Greta. De fet, dues, ja que el meu germà estava esperant una altra nena, la Rita. L’arribada de les nenes ens va ajudar a tots a oblidar-nos que ella no hi era. Amb dues netes a la família, tot havia canviat. De fet, quan la Greta era un bebè, em preguntava si la meva mare hagués tingut paciència per aguantar-la. I això que era una santa! No em vull ni imaginar si hagués conegut el terratrèmol de la família, la Jana, la meva filla petita.

Les meves filles tenen 7 i 4 anys, i és ara, més que mai, que trobo a faltar la mare. Que m'agradaria que fos viva per poder compartir amb ella les meves reflexions com a dona i com a mare. La meva mare és la Margarita Rivière, un referent en el món del periodisme el nom de la qual van posar a una plaça de Barcelona el 2021. És fantàstic anar al parc infantil que hi ha a la plaça a recordar-la amb les meves filles. Però, sens dubte, preferiria que no tingués cap plaça i que les seves netes haguessin pogut gaudir-la com a àvia.