Joel Codina: "Tinc la percepció des del primer dia de la separació que he perdut els meus fills"

BarcelonaEl meu pare va fer de pare, però dic, i he escrit, que el meu tiet em va fer de pare perquè és ell qui en gran part em va obrir a la vida. Ell va ser el que jugava amb mi i el que m'escoltava.

El teu pare va morir quan tu tenies setze anys.

— Sí, i el tiet em va obrir les portes al món musical, al jazz, al rock, als còmics, a la lectura, i és qui va decidir que amb onze anys anés cada quinze dies al camp del Barça. Tenia totes les parets de casa, del menjador, de les habitacions, plenes de llibres, de vinils, de pòsters de pel·lícules. Jo em sentia feliç en aquell entorn.

El tiet et va fer de pare.

— Amb setze anys jo necessitava un instructor que em digués què fer i què no fer, més que no pas algú que em donés una llibertat total. Fa poc, quan vaig fer-ne quaranta-cinc, que és l'edat que tenia el pare quan va morir, vaig ser conscient de tot el que m'havien ofert els tiets, tot el que m’havien ensenyat. Em puc definir com a creador, inquiet i ple de referents gràcies al que em van fer viure.

Et fas gran, t’aparelles, tens fills i arriba un moment que ho canvia tot.

— Jo havia organitzat la vida al voltant de la família, i quan decideixo separar-me s'esmicola tot. I tot vol dir tot. La parella, la casa, el municipi on vivia, la relació amb els que creies amics, la feina. Absolutament tot es desfà. Durant tres anys vaig haver de sobreposar-me a situacions molt desagradables, situacions en què pràcticament ningú va voler acompanyar-me o entendre’m. Vaig haver de purgar tot el meu dolor per no esquitxar els meus fills i vaig haver de crear un tipus de relació basada en una sola cosa, la sinceritat absoluta.

No devia ser gens fàcil, per a ells.

— Al principi, els meus fills van dubtar de moltes coses, però, des d’aquesta sinceritat absoluta, van anar entenent a poc a poc, van anar fent el seu argument, que no el meu. Em preguntaven si tenia una xicota: doncs sí, sí que en tinc. Em preguntaven si tenia diners: doncs a vegades sí i d’altres no. Em preguntaven si algú m'ajudava: doncs sí, m'ajuden. La reconstrucció va anar així. Amb el temps, molt lentament, ho van anar entenent i es van crear la seva pròpia versió del que estàvem vivint.

Abans de la separació, hi ha un altre moment molt dur.

— El meu fill, amb vint dies de vida, va patir un vessament cerebral i li van haver de fer una operació a vida o mort, que va superar. Va estar un mes en una UCI i després vam passar per un periple de proves, medicaments i vivències força dures.

Ara, però, es troba bé?

— La situació de l’Iscle és bona, amb problemes que de mica en mica es van desfent. El dia a dia de qui té al costat pot ser dur, ell està bé.

Com et transforma passar per aquesta experiència?

— En un primer moment em fa no creure gaire en res. M’agafava només al fet que la vida del meu fill pogués tirar endavant. Plorava per tot arreu, resava, volia que aquella vida és quedes amb nosaltres. Després va seguir una segona fase de por absoluta, por al dia a dia. Després passes a aprendre a conviure amb tot això i, finalment, em vaig esmenar jo sencer, vaig canviar.

Una prova com aquesta sovint esquerda la parella.

— Amb la parella vam fer una tirada endavant, sense parlar-ne gaire, i això és el que em sap més greu. No ho vaig saber fer en el seu moment. No vam saber aturar-nos un moment, mirar-nos, preguntar-nos com estàvem, què necessitava cadascú. No ho vaig saber fer.

I com és ara, la teva paternitat?

— Les dificultats com a pare són moltes. La primera és que com a persona encara no em conec prou i voldria saber encara més coses de mi. Hi ha una altra dificultat, que és la distància. I és que, per molt que faci o parli, no puc deixar de tenir sempre present que he perdut els meus fills. Això no és ben bé real, però jo tinc aquesta percepció des del primer dia de la separació. Constato que no puc compartir moltes vivències amb ells. Però, com et dic, només és un sentiment, perquè sí que passem moltes estones junts.

Quins són els moments més dolços?

— Els moments de raspallar els cabells, asseguts al sofà, mirant una pel·li. Moments en què t'abracen i, sense cap motiu, sents com una de les seves veus diu t'estimo.