Jarred McGinnis: "Enfadar-se és una de les limitades emocions que els homes aprenem a expressar"

BarcelonaLa cadira de rodes forma part de mi. Quan les meves filles eren més petites se’n van adonar i van començar a fer preguntes. La petita volia saber tots els detalls de com em vaig quedar en cadira de rodes, volia saber el color del cotxe que em va atropellar, per quin motiu no vaig mirar a banda i banda abans de travessar el carrer. La gran va voler entendre què significava la meva discapacitat fent tot de coses mentre em deia "No pots fer això ni això perquè vas en cadira de rodes". Després de sentir-l'hi dir una dotzena de vegades, ja en vaig tenir prou i li vaig respondre que ella tampoc no podia llegir ni omplir tota sola un bol de llet.

Veig que el sarcasme, a més d’un recurs literari, és un recurs domèstic.

— Darrerament, la petita ha començat a fer una cosa: s’enfila al seu patinet, se m’enganxa a la cadira i fa que l'arrossegui tot cantant "Només soc un paio amb cadira de rodes que volta pel món". No sé ben bé si se'n fot de mi o vol que ens ho passem bé junts. Sigui el que sigui, m’encanta.

El protagonista d’El covard du el teu nom i va en cadira de rodes. ¿Tu també has viscut un retrobament tan recargolat amb el teu pare?

— No, què va. La realitat és ficció mal editada.

¿Hi trobes alguna cosa del teu pare, en les teves filles?

— No hi sé veure res en concret, però sí que gràcies a altres pares i a mi mateix he descobert la gran quantitat de paciència que hem de tenir. En el llibre, el Jack, el pare, diu una cosa que vaig escriure quan encara no havien nascut les meves filles però que és totalment correcta: "Ser pare vol dir estar sempre equivocat".

Què et costa, de ser pare?

— M’emprenya la facilitat amb què m’enfado amb les nenes. Enfadar-se és una de les limitades emocions que els homes aprenem a expressar. No és bo per a nosaltres ni és bo per als que ens envolten.

En què consisteix fer de pare?

— No en tinc ni idea i m’estaré prou de donar cap consell. Citant de manera incorrecta la famosa frase de Mike Tyson: "Tothom té un pla fins que comença a veure el caparró d’algú passant a través de la vulva de la seva parella". Per a mi, ser un bon pare vol dir assegurar-me de ser-hi. I també tinc ganes d’oferir a les meves filles l’espai que necessiten per ser el que vulguin ser, deixant a banda el que m’agradaria que fossin.

Què et dius quan se t’acaba la paciència?

— Sempre tinc un poema de Larkin al cap, This be the verse [Aquest és el vers]. No siguis arrogant. D’una manera o altra els complicaràs la vida, així que relaxa’t. Tots ens sentim confusos però anem fent. Senzillament, sigues amable.

Tots els pares som patidors. La cadira de rodes te’n fa ser més?

— Una vegada érem en un parc, en un sorral. A mi m'és gairebé impossible moure’m sobre la sorra, però a les meves filles els agradava molt el lloc. La gran tenia tres anys i la petita dos. La gran va començar a enfilar-se per unes escales que duien a una mena de tobogan gegant i la petita la va començar a seguir. Jo vaig cridar que baixessin, però, com les nenes de tres anys solen fer, em va ignorar i va seguir pujant, fins que vaig començar a cridar ple de ràbia. Un cop a terra vaig continuar cridant: "Què passaria si us féssiu mal allà dalt? Ningú us podria ajudar!" Totes dues van començar a plorar, però jo continuava cridant: "Estàveu totes soles allà dalt!" Però això que deia era molt lleig i tampoc no era cert, perquè en una situació així sempre trobes algú que t’ajuda.

Què expressava aquella ràbia?

— Bé, em vaig adonar que no era ben bé la possibilitat que es fessin mal el que més m’emprenyava. El que realment em feia por era que si es feien mal m’hauria de qüestionar seriosament si jo podia ser un bon pare. En lloc de treballar-me aquesta por, el que feia era posar una càrrega meva sobre les meves filles.

Acabem, si vols, amb una altra mostra del vostre feliç sarcasme familiar.

— Amb la meva dona i les nenes érem en un parc fent un pícnic, celebrant no sé què, quan la cadira es va trabucar, i abans d'ajudar-me van preferir fer-me una foto. Així que tenim aquesta foto, que encanta a les meves filles, on se’m veu amb els peus enlaire. Un moment preciós.