La peça clau dins de la família que no és ni la mare ni el pare

GironaSempre estan disponibles per intercedir quan hi ha conflictes. Lluny d’imposar càstigs, busquen solucions. També ofereixen una perspectiva diferent de la dels progenitors i quan cal posen límits, però sense el pes de l’exigència. Un refugi emocional en el qual infants i joves troben consell, confiança, complicitat i comprensió; a més, no perden mai (o gairebé mai...) les ganes de jugar. Els tiets i les tietes són figures cabdals dins el sistema familiar que malgrat que la societat i, de retruc, l’estructura familiar, hagi evolucionat cap a noves fórmules, continuen tenint influència i, fins i tot, poden esdevenir models de referència i ajuden, en el fons, a fer tribu.

“Nosaltres fem coses molt normals: pintem, ens disfressem, llegim contes... Estant amb elles, torno a sentir la nena que porto a dins i la connexió amb l’amor des del joc”, confessa Eva Martínez, tieta –que és com li diuen– de la Joana, de 4 anys, i la Paola, de 2. “Als dinars familiars, ja no compten gaire amb mi... Saben que desaparec i m’apunto a muntar cabanes sota les cadires!”, precisa. Segons el psicòleg i especialitzat en mediació, Javier Wilhelm, aquestes figures familiars són una font “d’amor incondicional”, de la qual no només se’n beneficia una de les parts. “La relació enriqueix els adults perquè poden connectar amb les noves generacions, però també els nebots en sentir-se protegits, cuidats i guiats per una persona d’una edat més propera a la dels pares i no tan llunyana com la dels avis”, concreta Wilhelm.

Entre altres qualitats, tenen autoritat però fan un acompanyament càlid i donen suport emocional davant de dubtes, necessitats i problemes dels seus nebots. La funció d’escoltar i aconsellar és des d’una posició “més flexible i possibilitadora”. Wilhelm, autor del llibre Mediación y cambio (Ed. Letra Minúscula), explica que això es deu al rol de paternitat i maternitat que exerceixen, el fan sense la responsabilitat pròpia dels progenitors, la qual cosa és més fàcil la relació amb un nebot que no pas amb un fill perquè amb un fill es té la pressió (i el neguit) de no equivocar-se mai. “Els nebots són aquells fills que no has parit i pots malcriar sense conseqüències”, afegeix aquest expert. En paral·lel, també poden convertir-se en exemples alterns de valors i accions; i pels adults són de gran auxili en la part logística.

Una figura complementària

Amb totes aquestes virtuts, els tiets es converteixen en una figura complementària a la dels progenitors. La doctora en antropologia social per la Universitad Complutense de Madrid (UCM), Begoña Leyra, matisa, en aquest sentit, que "acompanyen en el desenvolupament i en la criança dels fills”. Ara bé, perquè aquest acompanyament succeeixi, la psicòloga Mireia Cabero, experta en benestar emocional, adverteix que cal que la persona “tingui voluntat de fer aquesta funció”. “Hi ha d’haver una decisió conscient per exercir aquest rol perquè sinó puc passar-me la vida fent de tieta com tantes altres coses sense propòsit ni missió. Quin suport vull donar-los? Els vull acompanyar i deixar empremta? Preguntes que conviden a reflexionar i ens ajuden a posar paraules a reptes socials”, remarca aquesta experta.

Cal tenir en compte –segons Cabero– que els primers 15 anys de vida de l’infant són els tiets que lideren la relació i poden cuidar el vincle. “Quan sigui més gran ja serà ell qui escollirà la relació que vol”, comenta. Per aconseguir una relació saludable, els especialistes recomanen no menystenir l’autoritat dels pares per evitar conflictes de lleialtat en els vincles. No imposar normes contradictòries a les pautes familiars que desautoritzin els progenitors, ni assumir un rol parental complet. Tot plegat per evitar confondre els menors. Si la realitat hi acompanya, “aquestes figures de vincles parentals passen a ser aquell amic o amiga amb seny: donen l’amor que els pares poden donar i el seny que els amics no poden donar. Una figura molt completa, realment”, insisteix Cabero, que també és docent a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El fet de no viure a prop no serà pas un impediment perquè sorgeixi afinitat, ja que –a part que és fàcil mantenir el contacte en aquest món hiperconnectat– Ana Juliá, responsable de formació i innovació de Montessori Palau Girona, afirma que “els nens tenen un sisè sentit, i si a casa hem parlat d’aquest tiet o tieta que viu lluny, els farà igualment il·lusió veure’ls perquè haurem creat un vincle”. Lligam que reforçarà també l’educació del menor més enllà dels progenitors, ja que, segons Cabero, “necessitem referents per a infants i joves que els mostrin altres realitats –I recalca–: Calen sistemes familiars que ens assegurin que el desenvolupament dels infants integral està assegurat perquè a la canalla l’educa la tribu”.

La tieta soltera i sense fills

Tot i que avui dia els rols de gènere i els models familiars han canviat molt, fa uns anys la tieta que no estava casada i que tampoc tenia descendència desenvolupava un paper molt definit a les famílies i era una peça clau d’acompanyament i d’ajuda important. Bel Olid, escriptori, subratlla que “el rol de suport a la criança era especialment intens en el cas de les tietes solteres i sense fills, que no tenien altres obligacions de cures”. Ja en parlava el cantautor Joan Manuel Serrat a la seva cançó: "La Tieta: la que sempre té un plat quan arriba Nadal. La que no vol ningú si un bon dia pren mal. La que no té més fills que els fills dels seus germans. La que diu: «Tot va bé». La que diu: «Tan se val»".

Olid, que està treballant en l’elaboració d’un nou llibre que porta per títol La mare incompleta, explica que moltes dones que no tenien fills li explicaven que el fet de cuidar de nebodis o criatures de les seves amistats, els donava l’oportunitat d’estar en contacte amb la canalla, i maternar en certa manera, amb la llibertat de triar l’energia que hi posaven i en solidaritat amb les germanes i amigues, atès que són encara les mares les que porten el pes més gros de les cures a casa.

L’antropòloga Begoña Leyra lamenta el biaix de gènere encara molt accentuat en la societat actual. “Continua essent molt patriarcal. A més, en una família matrilocal (és a dir, en què la parella viu amb els parents de l’esposa) qui realment té autoritat no és la dona ni el marit, sinó el tiet. D’altra banda, la tieta segueix essent més propera que l’oncle, que té un rol més d’home (igual que el pare) d’autoritat i control”, exposa aquesta experta. Tant antigament com avui dia, el rol dels oncles i les tietes va més enllà de la consanguinitat. Segons Olid, “entre el col·lectiu de les persones que s’oposen a encaixar amb una identitat sexual o de gènere concreta, en què la família d’origen rebutja els membres que no s’adscriuen a l’heteronorma, és habitual que es creïn llaços molt forts amb amiguis i es creï el que hi ha gent que en diu la família escollida, ja que comparteix uns valors de criança i convivència més pròxims als propis”. En resum, “la biologia no fa el destí”, assevera Wilhelm.