Paternitat sense barreres

La paternitat viu un moment dolç. Se sent cuidada, estimada, posada en valor. No només hi ha un auge en el camp científic per comprendre els beneficis de la implicació paterna en els fills, la parella i en els mateixos pares i les seves feines, sinó que també hi un interès mediàtic i polític per elevar la paternitat. Les recompenses invisibles d’una societat amb pares altament involucrats en la cura dels fills són clares, i la literatura extensa.

La paternitat viu un moment de transició. I el risc és mantenir-se en trànsit. Ha emergit una nova cultura de paternitat: el fet de voler dedicar més temps als fills, la intenció de sortir abans de la feina i saber que cal corresponsabilitzar-se a la llar. Ara bé, aquesta nova cultura, aquestes noves predisposicions, no han donat lloc encara a una nova conducta. Les actituds, de moment, són més potents que no pas els fets. Es vol passar més temps amb els fills, però no se’n passa més; es vol sortir abans de la feina, però no s’hi surt, i es creu en una corresponsabilitat a casa, però la dona continua fent un segon torn a casa. Per tant, la paternitat està en una situació com la crisàlide, en la penúltima fase de la seva metamorfosi per emancipar-se plenament. Hi ha hagut una primera revolució, la cultural, però si es vol una societat més equitativa i sana cal treballar per una segona revolució, la conductual.

Però, com es pot aconseguir? Un primer pas sembla que és desgranar les barreres individuals, organitzatives i culturals que impedeixen una plena emancipació de l’home com a pare. Anem per bon camí. Aquesta tasca s’està fent des del camp de la recerca, però cal ampliar-la a les empreses, als governs i als mateixos pares. Com a breu exemple, les empreses es podrien preguntar: “Per què els pares de la nostra empresa fan un ús tan baix de les polítiques de flexibilitat que oferim?” Els mateixos pares es podrien fer una pregunta semblant: “Per què no aprofito les polítiques de flexibilitat que m’ofereixen?”.

Identificar les barreres actuals que no permeten als pares ser els pares que volen ser és el primer pas. Cal prendre consciència. Identificar. Posar-hi nom. El segon pas és eliminar, esborrar suaument les barreres identificades. És el pas de gegant que falta, és la segona revolució, la conductual, l’autèntica revolució de la cura. I cal ser optimistes; noves empreses ofereixen de manera sincera, oberta i activa polítiques de flexibilitat a pares i mares, cada cop més governs plantegen polítiques innovadores per potenciar una paternitat activa i cada cop més pares són capaços de fer ajustos més grans en la seva vida per dedicar-se als seus fills. T’hi animes?

Marc Grau-Grau és investigador de l'Institut d'Estudis Superiors de la Família de la UIC