Joan Cañete Bayle: “Ser pare és compartir la visió del món”

Intento explicar el món als meus fills adaptant la realitat a la seva capacitat d’entendre’l, però sempre deixant un marge perquè hi hagi coses que no entenguin. D’aquesta manera tindran un incentiu per seguir fent-se preguntes, l’interès per continuar mirant com funciona el món.

Quins temes són complicats?

La pregunta més difícil me la van fer fa unes setmanes. Els atemptats de Barcelona i Cambrils ens van enganxar fora de Barcelona i els van seguir per la tele, com tothom. En tornar a Barcelona vam anar a la Rambla, perquè entenguessin la magnitud del que va passar i veiessin les ofrenes de flors i els missatges de la gent. Mentre baixàvem per la Rambla, impressionats, només preguntaven: per què?

Què els hi vas dir?

Que, a vegades, els papes no tenim resposta a tots els perquès.

Quines rutines us agrada fer relacionades amb l’actualitat?

La petita diu que vol ser periodista per explicar contes -no sé si és la millor manera de definir la feina de periodista, o potser sí...-. Amb el gran a vegades mirem les notícies junts a l’iPad. Li agraden els vídeos.

Què et preocupa del món que deixarem als fills?

Crec que el món és especialment fosc, avui. Els efectes del canvi climàtic em semblen especialment preocupants.

¿Series un periodista diferent si no tinguessis fills?

Sens dubte seria un periodista diferent. La mirada et canvia quan ets pare i, portat a l’essència, la feina de periodista és una qüestió de mirada.

La teva feina és observar. ¿Educar és sobretot observar?

Sens dubte, és una part primordial de l’educació. I escoltar. I aprendre. Crec que l’educació és bidireccional, no unidireccional.

En què consisteix fer de pare?

Massa vegades fer de pare és dir no, posar límits, vetllar pels fills. També és un exercici de paciència i de trobar els teus límits, no només físics, que també. En el fons, fer de pare és definir, sistematitzar i compartir la teva visió del món, la teva mirada sobre les coses. Probablement el que més m’ha sorprès de ser pare és descobrir en mi l’empremta del meu pare.

Què t’ha funcionat?

Construir rutines que els fills coneguin i intentar mantenir-les, encara que això a vegades sigui, sincerament, un pal.

Quina és la teva actitud davant d’algú que dubta si ser pare?

Respecte. Jo no faig la llista de les moltes coses dolentes per acabar dient que malgrat tot compensa. Ser pare és una decisió que has de prendre al cent per cent i no perquè una abraçada o un petó et compensin.

Quines idees sobre la família causen polèmica?

Soc partidari de l’esforç i la disciplina, sobretot a l’escola, tendeixo a donar la raó als mestres per davant de pares i alumnes, i això no sempre s’entén bé. No suporto tampoc la pressió de gènere sobre els nens.

Què et costa, encara?

Tot. No crec que s’hagi de donar res per assumit. Els fills canvien, evolucionen, i tu has d’acompanyar-los. Però ells porten el lideratge.