Tony Estruch: "No ofeguis un fill en el teu passat"

BarcelonaL'altre dia vaig renyar la meva filla per primera vegada. Ella es va posar a plorar i se'm va acostar perquè la consolés. A mi, que era la persona que havia causat el seu plor, em veia també com la persona que l'ajudaria a alleugerir-lo. Em vaig sentir la persona més horrible del món i, alhora, em vaig adonar que estava experimentant la innocència en la seva expressió màxima.

Ser pare és conviure amb uns éssers sorprenents.

— Ser pare és una lliçó de presència constant. Encara que t'esforcis a intentar inculcar al teu fill uns valors basats en la teva experiència, és a dir, en el passat, aquests valors són els teus, no els seus. No ofeguis el teu fill en el teu passat. Ell és vida present. Has de donar-li la llibertat de ser i això implica estimar de manera incondicional tot allò que és el teu fill, t'agradi o no.

A vegades els fills fan coses desagradables.

— Cada cop que la meva filla fa alguna cosa que no m'agrada, m'adono que el problema el tinc jo. Ella no té cap experiència per saber si una cosa és correcta o no. En la seva manera d'entendre el món no existeix el conflicte. Som nosaltres, els adults, que hem generat una manera de pensar dual, un patró rígid que ens diu què està bé i què no. Quan ella fa una cosa que jo no em permeto fer, tinc l'oportunitat d'alliberar-me d'una creença que em limita.

Certament, viuen amb menys coercions mentals.

— Un nen no controla, no sap què és el futur o el passat, ni li interessa saber-ho. Ell t'acompanya allà on el duguis sense cap oposició perquè només viu en el present, perquè és completament lliure de ser qui és.

En el llibre defenses que és possible viure sense problemes.

— Els problemes ens els creem nosaltres i, un cop creats, no sabem crear-ne les solucions. Si focalitzéssim el nostre potencial creatiu en alguna cosa que no fos crear problemes, la vida seria d'un altre color. Estem dissenyats per crear. La creació és el motor de la nostra vida. Creem contínuament, tant coses positives com coses negatives. Així que, posats a crear, és millor generar pensaments que aportin pau a la nostra consciència. Sigues conscient del teu poder creatiu. Crea salut, no malaltia.

Sí, molt bé. Tenim tot el poder mental. Genial. Però suposem un cas concret.

— La meva filla és superempàtica i afectuosa, però té una amiga de l'escola que és tot el contrari. Quan parlo amb els seus pares m'expliquen que estan desesperats perquè veuen que la seva filla és massa reservada i no saben ben bé què fer perquè socialitzi. Aleshores, ¿com podria jo donar-los cap consell si la meva experiència és justament la contraria?

Bona pregunta. Com?

— El meu únic consell és estimar. Accepta que la teva filla, ara mateix, en el seu present, no vol ser social. Acompanya-la, no vulguis transformar-la.

Educar implica sempre algun tipus de transformació.

— La primera cosa que vaig aprendre com a pare és que s'educa de manera adaptativa, no de la manera com voldries educar. Tots els pares tenim un ideal però aquest ideal no existeix. L'educació, ni la vida, no es pot programar, has d'encarar mil desafiaments cada dia i la teva manera d'educar pot xocar amb altres maneres d'educar. Així que el que intento és inculcar a la meva filla respecte i amor de manera bilateral, que senti el mateix respecte i amor cap als altres que cap a ella mateixa.

I si una altra nena pega a la teva filla al pati?

— Intentaria fer-li entendre què ha passat, que aprengui a autogestionar-ho. Hi ha situacions que els pares distorsionem des de la nostra percepció adulta. Cal aprendre a observar i deixar un espai de llibertat en què de manera natural es resolgui allò que nosaltres entenem com un conflicte. Bé, és tot el que puc saber amb una filla de només quatre anys, més enllà no tinc experiència.

Explica'm alguna cosa que preocupi a la teva filla.

Un dia em va venir a preguntar on era ella abans de ser a la panxa de la seva mare. Li vaig dir que al cel i la seva rèplica em va al·lucinar. Em va dir: "És veritat, jo era al cel esperant els meus papàs. Van venir molts altres a buscar-me, però jo sabia quins eren els meus i us vaig esperar". Encara estic fascinat.