Beth Rodergas : "No soc una mare gaire patidora"
Cantant, actriu i mare de la Lia, el Kai i l'Uma, de gairebé 13, 8 i 1 anys acabats de fer. Va participar en el Festival d'Eurovisió 2003, ha guanyat premis Enderrock i ha presentat programes de TV3. L'últim CD és 'Natural women', amb la pianista Laura Andrés. Acaba d'estrenar al Teatre Goya el musical familiar 'El fil invisible', a partir d'un text de Míriam Tirado, una història molt emotiva que parla del lligam que, per anys que passin, sempre ens uneix als fills
BarcelonaM'emociono molt en diferents moments d'El fil invisible, especialment al final, quan faig d'àvia. Hi ha moltes escenes en què canto i interpreto que, si no hagués estat mare, no podria interpretar amb la intensitat que ho faig. Tot el que canto o interpreto em neix amb molta veritat. Hi ha diàlegs que jo he pogut tenir amb els meus fills.
L'última cançó es titula Continuarà. És un verb que defineix bé què vol dir tenir fills.
— Les relacions familiars no s'acaben mai. Els fills creixen i les relacions canvien, però sempre hi ha un fil invisible que es va allargant. Quan venen al Teatre Goya, les mares i les àvies s'hi senten molt identificades, però també qualsevol altra persona que tingui nens a prop, la tieta, la mestra, una cosina. Cada funció veig llàgrimes al pati de butaques.
No hi ha tanta distància entre ser mare i ser filla.
— Quan ets petita veus el món dels adults com un món llunyà, molt ben establert i sòlid. Però vas creixent, un dia ets mare i llavors t'adones que el món de les mares no és tan estable com pensaves, que tot és més fluid i improvisat.
En canvi, quan ens mirem els fills solem pensar: "Que bé que viuen".
— També passa que quan ets petita creus que la teva mare només és això, una mare. No veus que té més vida. I en ser tu mare t'adones que la teva mare també va tenir una feina, o que es va separar. A vegades, ho explico als dos grans i, esclar, no saben ben bé què els intento dir. Per a ells, jo soc la mare i punt. Ho tenen claríssim.
La gran està a punt de fer-ne tretze.
— Ara començo a descobrir què vol dir ser mare d'una adolescent. Durant molt temps m'ha fet por l'adolescència. Però hi ha gent que m'ha fet veure que, si encarava l'adolescència amb por, d'una manera o altra estava creant unes condicions que no eren bones. És millor no pensar-hi tant i abraçar més la meva filla. Per a ella també ha de ser un moment de trasbals.
¿Tu vas ser gaire problemàtica, als tretze?
— Què va. De fet, no recordo gaire com vaig viure l'adolescència. M'agradaria recordar més coses que m'ajudessin a entendre la meva filla. Sempre soc partidària de quedar-me amb la part positiva de les coses i potser ha estat molt bo que l'adolescència arribi quan acaba de néixer una germana.
Per què? Explica-m'ho.
— Perquè la petita em fa estar en un estat més pacient, més maternal, i això m'ajuda a gestionar millor les situacions d'estrès. No estic tan crispada. Que hi hagi un nadó a casa fa que tot es suavitzi, que millori la gestió dels conflictes amb els grans. Tot queda més endolcit.
Et vaig entrevistar fa deu anys, quan la gran només tenia un any. ¿Ara ets una mare gaire diferent?
— Hi ha moltes coses en les quals soc igual perquè jo ja no vaig ser d'entrada una mare gaire patidora, com tampoc ho soc ara. Ja era i soc bastant pràctica. El que sí que canvia són coses logístiques. Per exemple, amb la primera, quan la duia a la llar d'infants, jo era megaimplicada i sempre m'apuntava a qualsevol feina voluntària. Ara no m'hi puc implicar tant perquè en tinc tres. Pensa que en tinc una a la llar d'infants, un a l'escola i una altra a l'institut. Visca!
Què et costa?
— El que porto pitjor, ara mateix, són les baralles entre els dos grans. Trobo que es barallen molt i no ho entenc.
I què et funciona?
— He vist clarament que en el moment del conflicte, no et pots posicionar. Intento no intervenir i que ho solucionin entre ells, però comencen els insults i els cops; m'hi he de posar. Procuro parlar per separat, tot i que en calent no acostuma a funcionar res. Sí que funciona intentar desenfocar les coses, canviar-los el centre d'atenció. Els nens tenen aquesta capacitat enorme de passar ràpidament d'una cosa a una altra.
Explica'm un moment emocionant.
Quan va néixer l'Uma, el Kai no volia deixar de ser el petit. No fa gaire, se'm va acostar per dir-me: "Mama, me'n penedeixo d'haver dit que no la volia". M'ho va dir de debò i vaig sentir que m'alliberava d'un pes que duia. Em sentia culpable d'haver decidit portar un nou membre a la família sabent que algú de nosaltres no hi estava d'acord. La frase del Kai em va fer veure que anem pel bon camí.