Així fa de mare

Elisabet Pedrosa: "Sempre dic que abans de tenir la Gina jo era una cretina i que ella em va fer més bona persona"

Periodista de ràdio, escriptora i mare del Pol i del Jan, de 20 i 13 anys. També de la Gina, que va morir als 11 anys i del Preet, que no va arribar a néixer. Dirigeix i presenta 'L'ofici d'educar', a Catalunya Ràdio, Premi Marta Mata 2021. Ara publica el llibre 'L'ofici d'educar' (Eumo) on recull el testimoni d'alguns personatges que han passat pel programa, com Pep Guardiola, Marina Garcés o Maria Nicolau.

Elisabet Pedrosa, periodista i autora del llibre Seguirem vivint, comparteix la seva experiència personal després de la pèrdua de la seva filla petita. A través d'aquest relat profund, reflexiona sobre el dol i la resiliència.
25/11/2024
3 min

BarcelonaRecordo un viatge en avió que vaig fer amb la Gina, un vol amb turbulències i cada cop que l’avió queia, mentre la majoria del passatge es moria de por, ella esclatava a riure i se m’encomanava. Encara somio amb ella i quan soc al somni no vull tornar. La trobo a faltar, m’agradaria tant que fos aquí, i quan veig una noia de la seva edat de vegades sento una punxada de tristesa.

Et vaig entrevistar fa 10 anys, quan acabava de morir, i em vas dir "la mort és molt dura, però també és molt reveladora".

— Sempre dic que abans de tenir la Gina jo era una cretina i que ella em va fer més bona persona. Em va remoure moltíssim haver-la conegut i gaudit. I això no treu que la vida al seu costat va ser duríssima. Vam patir molt veient com la seva vida era una pèrdua continuada, fins a la mort. Va ser molt injust tot plegat. Vaig treballar molt l’empatia, la paciència, l’acceptació, la resiliència, la humilitat i tantes coses. Quan veig un infant diferent, una criatura d’un altre planeta, el meu cor s’obre i experimento la seva tendresa. Com a societat sovint no entenem res quan ens els mirem com espatllats, incomplets, discapacitats.

Què has après d'important després de tants anys fent L'ofici d'educar?

— Que no hi ha mares o pares perfectes. Tots perdem els nervis, fem un crit i no passa res. El millor és perdonar-nos i seguir endavant. Criar no és una ciència exacta. Tots portem la motxilla de com vam ser criats i és una caixa plena de sorpreses que van apareixent. Ho fem tan bé com sabem. Tenim més informació que mai, més recursos que mai.

En el llibre reculls una definició de maternitat en quatre conceptes: límits, amor, llibertat i respecte. Què passa amb el respecte a l'adolescència?

— A l’adolescència és normal que hi hagi un cert desafiament, i penso que la tasca de mares i pares és seguir insistint en els valors que trobem encertats. Ja veus que han d’experimentar per ells mateixos, que no els pots estalviar la patacada. T’ho has de mirar i deixar fer, i després acollir-nos sense refregar-los el ja t’ho havia dit, que per a ells és molt odiós.

Explica'm una situació viscuda amb el petit que et fes reflexionar.

— El Jan em va dir que a l’escola els havien posat uns deures extra per grups, no recordo si era preparar una cançó o una coreografia. Els van dir que qui els fes rebria un gelat, però un altre grup no havia fet res i havien rebut gelat igualment. Jo li vaig preguntar quin problema hi havia si altres també el rebien, perquè ells l'havien rebut. I em va respondre: "el que fas, el que promets, ho has de fer, o llavors no val res".

Ben vist.

— M'estava parlant de la importància de la coherència. Allò em va fer entendre que quan li deia una cosa, no la podia dir per dir, que l’havia de poder mantenir. Molt sovint, mares i pares diem coses que després, perquè ens fa mandra ser estrictes, no mantenim, i en això ens equivoquem. Hem de poder posar límits, els que siguin importants, i mantenir-los. Abans de dir una cosa, calibro si la podré mantenir. I si la dic, la mantinc, per exemple en tot el tema de les pantalles. Crec que els fills ho agreixen. Entenen que els límits cuiden, que també és una forma d’estimar.

I al gran, com li van les coses?

— Estudia a la universitat, segueix amb la seva passió pel futbol, l’ha fitxat el Rubí i ha començat a treballar els caps de setmana en una pizzeria per atendre les seves despeses. Tot plegat l’ajuda a entrenar l’esforç, la persistència i l’autoorganització. Per als fills, el més important és que sentin que confiem en ells i en les seves capacitats. I que facin el seu camí.

Acabo amb altra cita del llibre: mares i pares "podem ser tendres i rabiosos alhora". A vegades els adults ens oblidem de jugar.

— Les vacances són un temps extraordinari per gaudir, ballar, riure, barallar-nos si cal, jugar, pescar, caminar, badar, menjar gelats. Estic fent recerca per descobrir com podria mantenir aquest esperit lliure de les vacances durant tot l’any. Tinc la impressió que després de totes les coses difícils que hem viscut a la vida, ara toca passar-s'ho bé, i gaudir amb alegria del que sí que tenim, cada petit moment compartit.

stats