“No m’agradaria pas haver d’educar un fill en aquesta època”

BarcelonaQue no li agradaria haver d’educar un fill quan hi va haver el canvi de segle i els meus fills eren petits, va dir-me la meva mare un dia. Es referia als canvis culturals que es colaven a la vida dels seus nets en diverses formes que a ella li semblaven desordres: paraulotes a la televisió, amics de la classe amb pares separats, vacances a Disneyland o haver-los d’anar a buscar de matinada a la discoteca. Severament adoctrinada per la dictadura civicoreligiosa i l’austeritat material de la postguerra, a la meva mare li semblava més difícil educar si tot era relatiu, excessiu, i l’educació dels fills passava de ser una exclusiva dels pares a una activitat que es repartien diversos tenidors. (Després admetia que, més que educació, a la seva joventut es va repartir repressió, hipocresia i hòsties polisèmiques, però és una altra història.)

De vegades he notat fiblades de “no m’agradaria haver d’educar un fill ara”, a causa de les lletres masclistes i el fraseig de dropo del reggaeton, l’extinció dels pronoms febles i del vostè, el viure de nit i dormir de dia, el pes dels influencers que no guanyarien ni el concurs de redacció de la Coca-Cola, Vox, l’apocalipsi zombi de qualsevol telenotícies, Masterchef a la una de la matinada i, en general, aquesta inversió de l’ordre natural de les coses que consisteix en el fet que un marrec doni lliçons d’usabilitat de qualsevol pantalla a un adult mentre diu “en plan” i et tracta de bro així que et despistes.

Amb tot, hi ha una sèrie d’errors comuns a la paternitat (Nora Ephron ja se’n fotia que, de la paternitat i la maternitat, haguéssim passat a la criança) que tenen solucions semblants igual ara que fa vint-i-cinc anys.

Cal estar-hi a sobre sense ofegar-los

Va molt bé per la convivència d’avui i la personalitat de demà que a casa es parli sense cridar-se, es demanin les coses sisplau i es donin les gràcies; que es conreï un sentit de l’humor que no sigui àcid ni cínic (és molt interessant mirar pel·lícules o sèries junts, perquè és molt revelador per als nens veure què fa riure als pares). Que a casa es respiri un cert ordre i s’eviti la histèria de no trobar els passaports cinc minuts abans d'anar cap a l’aeroport. Tampoc s'ha de parlar malament dels altres i ni discriminar col·lectius davant la canalla (l’única excepció que podria estudiar-se és el Reial Madrid, com a club o com a introducció simbòlica a la història contemporània). Cal portar-los a un concert, un museu o una biblioteca per entrenar el silenci. I fer teoria i pràctica de l’adverbi no. Cal no amagar-los, si és el cas, que els pares creuen que hi ha una dimensió transcendent de la vida, ni desesperar-se si per aquí els entren les coses i per allà els surten: hi ha un dia que ells mateixos repeteixen conceptes que han sentit a casa. I el que encara és més paranormal: que porten els conceptes esmentats a la pràctica. (El meu concepte-rotllo favorit ha estat “com més llibertat, més responsabilitat”.) I, en cas de dubte, sentit comú.

Molt important: no s'ha d'avergonyir-los ni menystenir-los i encara menys condemnar-los amb un “tu mai faràs res de bo”. Una paraula d’ànim o de reconeixement (una paraula, no gaires més) va creant un coixí d’autoestima. Que notin que els fem confiança, perquè els fa agafar confiança en si mateixos.

Això passa per tractar-los d’acord amb l’edat que tenen, però sense oblidar que a dins ja porten l’adult que seran. Cal pensar què dirà aquell futur adult quan recordi el tracte dels seus pares. Que tot el que els posem a la motxilla els sigui útil el dia de demà i no pas un pes. En resum, cal estar-hi a sobre sense ofegar-los.