Campament d’estiu a l'UCI de la Vall d’Hebron

BarcelonaCada matí, quan em llevo, durant una mil·lèsima de segon, sento que encara estic embarassada. Em disposo a fer aquell moviment gentil amb el cos, per no activar l’abdominal, però després m’adono que no tinc la panxa i que el meu fill és a deu quilòmetres de mi. I penso que aquell dimecres no vaig tenir temps de pensar que ja no tindria la panxa, ni que coneixeria el meu fill al cap de poques hores. Dos mesos i mig abans de l’esperat, al sisè mes d’embaràs. 

Tot va ser molt ràpid: estava esmorzant a casa. Contraccions seguides. Una lleugera pèrdua de sang. Caminem fins a l’Hospital del Mar. Estic de part, però per què? Si falten dos mesos i mig! Contraccions horribles cada dos minuts. Ambulància. Sirenes. Vall d’Hebron. Perdo la noció del temps. Les contraccions cada dos minuts van durar sis hores. El part no es pot aturar. Epidural. Calma. Amniocentesi. Veredicte: estic infectada de listèria —Jo? Si ho vigilo tot sense excepció!—, el cos vol expulsar el nadó a temps perquè no s’infecti ell. Pareixo el meu fill, que surt amb un plor fort, ple d’esperança. L’estrenyo només durant uns segons fins que un exèrcit de bates blanques se l'emporten: cables, agulles, oxigen, incubadora. Ja no el veig. Plorem. Després de les 72 h més horribles de les nostres vides el veredicte bo: no està infectat. Igualment, a mi em tracten amb l’antibiòtic de la meningitis en uns primers set dies borrosos i tenebrosos: extracció de llet, medecina en vena, pell amb pell a l’UCI i visites fugaces del meu altre fill a qui enyoro fort. Em trobo malament. Molta por. Vint dies més tard em retiren l’antibiòtic perquè el cos ja no suporta tanta toxicitat. Ja no hi ha listèria ni meningitis. Per fi, després de moltes setmanes, em trobo bé. 

Dia 43 a la unitat de nounats semicrítics de la Vall d’Hebron. Campamentos de verano en la Vall d’Hebron. Una de les tres-centes infermeres que he conegut aquestes setmanes neteja un bressol. La paraula bressol normalment porta colors càlids, olors de cotó, sorolls delicats de materials antics. Aquest bressol que neteja la Maria (o és la Cristina?) és de plàstic, de no-color, i el matalàs que desinfecta amb alcohol espera nou inquilí. Ahir els nostres amics, les famílies de l’Adam i del Marc, van marxar al següent nivell: “Com a casa”. Vaig plorar d’alegria. Veure obrir-se aquella porta i travessar-la amb aquell somriure és el somni de tots. Nosaltres seguim aquí. Sans i pacients i contents. Encara un mes i mig al davant. 

Arriben els nous veïns. Atabalats com tots. “Aquesta cadira és diferent”, “Mira, el veí d’allà porta 3 mesos”, “Aquesta gràfica és nova”. “Benvinguts”, els hi dic. I responen amb aquell somriure cordial, sobrepassat, esperançat. La Marina (o es deia Jenni?) forra el matalàs amb un llençol que més endavant personalitzarà amb les mussolines que les àvies del nadó prematur hauran rentat a casa amb cura inaudita. Amb una tovallola la Jenni fa el xurro que convertirà en cercle per abraçar el proper inquilí, emulant les mels d’un líquid amniòtic que es va escapar massa aviat. Aquí tothom té una història. Com a la guerra, tots i totes compartim camp de batalla, però la lluita la fan ells, amb els ulls tancats i en silenci, batec a batec. La Maria diu que arriba un nadó nou, nascut en la setmana trenta i amb molta “història”. La Maria també em diu que no es diu Maria, que és la Jenni. Jo li dic que em dic Regina. “Ja ho sé, fa tres torns que porto el teu fill”. “És veritat, Gràcies, Cristina”.

Els nous veïns s’han instal·lat del tot. Em quedo amb la mare a soles, els nostres fills entre els braços. Després de molta estona, la llum i la sala ens abracen a les dues. Ella, per fi, s’hi atreveix: "I tu? Quina és la teva història?"