No tinc ganes de jugar amb el meu fill

SabadellMolts adults, quan arriben a casa després d'un dia de feina esgotador, es troben amb els seus fills que tenen ganes de jugar. Els progenitors, en canvi, prefereixen silenci, relax o soledat. És normal? És comprensible? Ets un mal pare o mare per sentir-te així? Ho analitzem amb Sara Tarrés, psicòloga infantil i familiar amb més de 15 anys d'experiència, membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i autora de Mi hijo me cae mal (Plataforma Actual) i Les meves emocions al descobert (Salvatella). Tarrés també és creadora del blog Mamá Psicóloga Infantil.

És normal no tenir ganes de jugar amb els fills?

"És molt més habitual del que pensem i és absolutament humà", aquest sentiment, deixa clar l’experta. "Hi ha moments de la vida –explica Tarrés– en què l’esgotament, la sobrecàrrega o simplement la necessitat de tenir un moment per a nosaltres mateixos i respirar fan que ens costi trobar el moment per jugar amb les criatures. El problema no és sentir-ho, sinó viure-ho amb culpa". La psicòloga deixa clar que els pares no han de jugar tot el dia amb les criatures, perquè tampoc es saludable per a elles.

Per què és tabú i no se’n parla obertament?

Segons Tarrés, tot i que és una situació que viuen molts pares i mares, pocs ho reconeixen en veu alta per por a ser jutjats. "Vivim en una societat que idealitza la criança i que espera una disponibilitat constant, sobretot de les mares, i això encara s’accentua si mirem les xarxes socials. La realitat, però, és una altra: les famílies no som màquines, no tenim temps per a tot, ni ganes, ni energia per jugar sempre que els fills ho desitgen", explica la psicòloga. A més, alguns adults no saben encaixar amb el joc infantil. "El viuen com una pèrdua de temps, s’hi senten incòmodes o no saben baixar al nivell dels fills i això els genera desconnexió emocional i, sovint, sentiments de culpa o frustració.

Com s'ha de gestionar?

"Escoltar-nos, a vegades és només una necessitat puntual de descans, d’altres, un senyal que alguna cosa no va bé emocionalment", deixa clar. Davant d'aquesta situació proposa que, quan no ens vingui de gust jugar amb els fills, busquem alternatives com llegir o passejar. "Per jugar i gaudir, cal ser-hi de veritat, no n’hi ha prou amb ser-hi físicament. Ells noten quan hi som i quan no i, a vegades, és millor dir amb calma: «Ara no puc, però jugaré amb tu després de berenar», que forçar-nos i acabar esclatant", apunta.

Ens hem de sentir culpables o mals pares o mares?

De cap manera. "L’amor no és estar disponibles a totes hora, sinó com ens hi relacionem, com cuidem, com acompanyem, com ajudem a créixer. També es mostra en la constància dels petits gestos, en com escoltem, en com sostenim, en com hi som, fins i tot, quan no tot és fàcil. Tots necessitem espais per respirar i fer-ho, no ens fa estimar menys", diu l'experta, que afegeix que estimar també és saber dir "ara no".

La criança idealitzada ens ajuda gaire?

És, per a Tarrés, una trampa emocional. "Ens allunya de la realitat i ens fa sentir insuficients. Quan assumim que criar també és equivocar-se, cansar-se, dubtar i tornar a començar, podem començar a viure-ho amb més serenitat", afirma la psicòloga, que també recomana allunyar-se d’un "ús rígid" de qualsevol etiqueta de criança, si deixa de ser una guia i es torna una càrrega.