Criatures 16/07/2021

A mi, no em respecta

Què explica que els fills (petits o més grans) aboquin les seves frustracions i ires només cap a un dels progenitors?

5 min
Durant l'adolescència és habitual que hi hagi més enfrontaments amb un dels progenitors que amb l'altre

Carrega sempre contra ell o contra ella, o contra un dels pares o una de les mares. El cas és que el nen, adolescent o jove apunta i dispara sempre a un dels dos progenitors, a un dels adults de casa; a l’altre, mai. Què passa quan té tírria, fa la punyeta, la té jurada al mateix nit i dia; quan empipa, escarneix, desafia, rebutja, sistemàticament, un dels cònjuges, però respecta l’altre? Descobrim-ho.

"Si la criatura no respecta, es mostra rebel o desafiant envers els pares o un dels progenitors, pot ser per diferents motius", afirma la psicòloga i psicoterapeuta familiar i de parella Elena Reig, de Sabadell, i apunta: "Potser s’ha establert a casa un estil d’educació autoritari o hi ha poca tolerància a la frustració per part del nen i, si viu els conflictes de parella dels pares, això pot repercutir en el seu comportament". Es protegeix? "És el més probable: en veure perillar la seva autonomia i identitat, reacciona de forma inapropiada". Aprofita el desacord? "Els fills són esponges: si veu una dinàmica de poca complicitat entre els pares, ho aprofitarà segons li convingui", alerta.

La pregunta del milió sempre és: com podem treballar-ho? I té resposta: "Acompanyar un adolescent requereix esforç, paciència i sentit de l’humor. Revisar l’estil parental, mostrar afecte i suport als fills, donar-los veu en la presa de decisions sobre normes de comportament i les responsabilitats que han d’assumir en el dia a dia. Educar amb normes i límits perquè aprenguin que no sempre es pot aconseguir el que volen quan ho volen els farà més tolerants a les frustracions. Cal evitar aliances entre progenitor i fill en contra de l’altre progenitor per més desavinences hi hagi".

A banda d’observar com el marrec tracta la seva, diguem-ne, presa adulta, cal obrir una mica el focus i convé, també, fixar-se en com la tracta l’altre adult, en la naturalesa de la relació de parella. ¿Pot ser, Elena, que en calqui l’actitud, que reprodueixi una dinàmica conjugal en què un progenitor s’imposa a l’altre? "És possible: tenim tendència a repetir patrons. Segons com es relacionen els pares, es relacionaran els fills amb el seu entorn. Convé una comunicació fluida i respectuosa entre els pares per transmetre seguretat als fills i perquè es converteixin en persones adaptades socialment".

¿Pot ser que passi només en moments determinats i que l’atac fluctuï d’un progenitor a l’altre, que vagi canviant de víctima? "Sí, segons se senti amenaçat, per preservar la seva identitat. L’angoixa, la por i la tristor són sentiments i comportaments propis i transitoris de l’adolescència. Per això, els hem de donar la possibilitat d’expressar el que pensen o senten, procurant-los temps i suport. Quan busquen el seu espai i la seva autonomia, els fills poden cridar, insultar i agredir els seus pares, fins i tot a aquell amb el qual estaven més units". És un fenomen passatger: "L’adolescència es tracta d’una etapa de la vida complicada, amb molts canvis a diferents nivells, que afecten els nois. A vegades acumulen ràbia i ho gestionen amb irritació i agressivitat cap a qui representa l’autoritat".

¿I es podria donar que aquesta situació desagradable tingués continuïtat en el temps?, que s’eternitzés? Elena Reig no ho descarta: "Fer-se gran és difícil, i rebel·lar-se pot ser part del procés de l’adolescència, en què es busca diferenciar-se dels pares i fer-se una identitat pròpia. Però si hi ha un increment de l’agressivitat verbal i/o física en l’àmbit familiar i fora, es tracta d’un comportament repetitiu i persistent, i succeeixen més comportaments preocupants, hi ha la possibilitat que es tracti d’un trastorn de conducta". En aquest cas, caldrà ajuda professional.

En els menuts, fer la punyeta més a un dels progenitors es deu a un moment de canvi

Experta en primera infància, l’educadora Laia Giol, de Barcelona (Gràcia), té més d’una dècada d’experiència; duu una llar de criança i acompanya famílies de manera individual i en grups. En els menuts –explica– el rebuig permanent d'un dels pares també es deu a un moment de canvi: "Igual que en l’adolescència l’infant passa de ser un nen a ser un adult, en la primera infància passa de ser un nadó a ser un nen, i necessita afirmar-se. Comença a adonar-se que és una persona independent respecte a la resta del món, que té poder de decisió i que té poder de canviar les coses. Hi ha un fase en la qual trien quin dels dos progenitors volen per fer qualsevol activitat (canvi de bolquer, anar a dormir, jugar). Depèn molt de la dinàmica familiar de cada casa. Podria ser que l’infant necessités reafirmar el vincle amb un dels dos progenitors o que un dels dos li generés més inseguretat. Fins i tot en famílies en què hi ha molt consens entre els progenitors, això també passa". Respirem tranquils.

En canalla petita, la recepta per resoldre-ho és, un cop més, l’empatia. "La manera de treballar-ho –assegura Giol– ha de ser entendre’l. S’ha d’entendre que això és una etapa evolutiva totalment normal en la qual, si és necessari, cal posar límits a aquesta actitud, però sempre amb bon humor i somriures. Si es planteja de manera negativa, el rebuig continuarà creixent. És una situació complicada per a tots dos progenitors, tant per al rebutjat com per al que rep atenció constant".

I la dinàmica interna de la parella hi té menys a veure: "En la petita infància, el rebuig a un dels dos progenitors no depèn tant del rol que tenen els adults entre ells, sinó de la dinàmica que s’ha generat envers l’infant. Aquest, a més, està en una etapa egocèntrica en la qual ell és el centre del seu món i no té en compte els sentiments dels seus pares. Òbviament, els infants reprodueixen models i, si a casa un dels dos progenitors té un rol més dominant o desautoritza l’altre, és possible que l’infant prengui actituds que agreugin aquest rebuig cap a l’altre". L’educadora i assessora de famílies també remarca que la preferència per un dels dos progenitors "sovint va per èpoques".

Com ho fem?

Elena Reig recomana "mostrar afecte i suport als nostres fills: els ajuda a créixer amb equilibri emocional"; "empatitzar, intentar llegir més enllà del moment de desacord o de conflicte"; "evitar etiquetar" i fer "comparacions amb els germans, cosins, companys, i potenciar-ne les habilitats". Laia Giol aconsella: "Cal empatia, respecte, afecte i confiança. Una criatura tractada així tindrà les bases per crear relacions empàtiques, respectuoses, afectuoses i de confiança". Hi afegeix: "L’adult pot acompanyar-la posant paraules al que està sentint a la vegada que posa límits, i, tot plegat, amb bon humor". A més, subratlla que "no cal prendre’ns aquest rebuig com un atac personal" i que "una manera d’ajudar l’infant a transitar aquesta crisi d’oposició és impulsar-ne l’autonomia".

Pel que fa a moments en què el problema pot aparèixer, convé parar atenció a la cèlebre petita adolescència. Laia Giol: "Cap als dos anys, igual que en l’adolescència, els infants viuen una etapa de crisi. En la primera infància, la criatura viu una crisi d’oposició en la qual necessita poder reafirmar-se a través de la tria, ja que és la seva manera de construir la seva identitat. Tot i que –matisa– aquestes actituds poden sorgir en qualsevol moment del seu procés maduratiu".

I tal com va arribar, l’oposició pertinaç a un dels adults de la família se n’anirà: "Habitualment res és etern. Hem de tenir una actitud positiva, i pares i fills hem d’aprendre a gaudir i no a patir. Si els adults ho viuen com un càstig cap a un dels dos, això farà que la seva resposta davant del desequilibri sigui negativa, la qual cosa també reforçarà l’actitud negativa de l’infant. Els adults han d’entendre que es tracta d’una etapa evolutiva i ajudar l’infant a superar-la". Passarà, segur.

stats