Meritxell Tarragó Cruet: "La meva filla creu que si es fa gran, l’estimaré menys"

— Sempre he sentit que la música és màgica, i que per això cantem en les festes d’aniversari, quan volem aprendre coses difícils, quan expliquem contes... Però vaig viure una situació que em va impactar molt.

Explica-me-la, si us plau.

— L’Abril va néixer en una casa de dues plantes i després de cada sopar jo l’agafava en braços i pujava les escales per dur-la a l'habitació cantant-li la cançó de la caputxeta vermella. Quan ella tenia dos anys i mig, vam canviar de casa. Allà no teníem dues plantes i vaig deixar de cantar la cançó sense ser-ne conscient. Van anar passant els anys i, quan en tenia set, vam tornar a canviar de casa, ara amb els dormitoris al pis de baix. Un diumenge, tocava anar a dormir i em va dir: "Mama, em pots baixar en braços com si fos una nena petita?" La vaig agafar i quan baixava les escales vaig començar a cantar aquella cançó de la caputxeta vermella. Ella es va posar a plorar. "Què et passa, bonica? –li vaig dir–, recordes aquesta cançó?" I ella em va dir: "No, mama, no sé quina és, però tinc moltes ganes de plorar".

Uf, quin poder té la música, oi?

— A mi la música m’ha agradat des de ben petita. Recordo que tenia 6 anys i anava al pati amb el meu miniteclat Casio, de minitecles i amb uns minibotons de colors. El pianet m'acompanyava sempre. Quan va néixer l’Abril, casa nostra es va omplir de cançons. Una per anar a dormir, una per menjar, una per banyar-se. Cada ocasió era bona per inventar-me'n una. Encara no tenia un any i ja li posava les mans al piano, descobrint els sons aguts i greus, i anava imaginant quin instrument voldria tocar quan fos més gran. Però els anys van anar passant i no volia tocar-ne cap. I la flauta? I la guitarra? I el violí? Ella sempre deia que no.

Carai. Em deixes ben parat.

— A l’escola sempre m'han dit que, des de ben petita, l’Abril gaudeix molt de les classes de música. Quan tenia 5 anys la vaig apuntar a classes de sensibilització musical. Era una activitat molt agradable i ella hi anava sense queixar-se. Jo sabia totes les cançons que anaven treballant perquè es passava el dia cantant-les. Algunes, fins i tot, eren amb nom de notes. Però quan en va fer set, ja va dir-me que no volia fer cap activitat musical. Però mira si és cantadora, que estic segura que fins i tot això m’ho va dir cantant.

Potser va ser prou sàvia per no voler convertir la música en una obligació.

— Sí, em sembla que va ser exactament això. Ella viu la música des de moltes perspectives. Anem a concerts de gran format que presenta el meu marit en diversos auditoris, anem a ballades de sardanes perquè ell toca el flabiol, ve a molts dels meus assajos corals o escolta com estudio amb el piano el repertori.

Tens paciència. Esperes.

— La meva família va voler apostar per fer-me fer estudis que no eren musicals. Creient que era la millor opció per a mi vaig fer la carrera d’enginyeria química, però la vaig deixar un any abans d’acabar i avui em dedico únicament i exclusivament a la música. Jo no vull repetir el patró dels meus pares i he decidit estar atenta a tot allò que fa feliç a la meva filla. Si el seu camí no és tocar cap instrument, em semblarà perfecte.

Per què és bo que les nenes i els nens cantin?

— Una coral és un bon lloc per desenvolupar-se i canalitzar emocions. És un lloc on farà amics i amigues, coneixerà pobles fent trobades, aprendrà a treballar en equip, a escoltar i escoltar-se, a acceptar la seva veu i, per tant, a si mateix o mateixa, aprendrà a ser pacient, a ajudar i ser ajudat, a reforçar les llengües, la capacitat de memoritzar, a definir la lateralitat, a coordinar el cos, a millorar la seva respiració. I mil coses més.

Què preocupa, ara mateix, a la teva filla?

— Sovint li dic que fer-se gran és anar guanyant en autonomia, i que no ha de tenir por.

Por de què?

— Ella creu que si es fa gran ja no l’embolicaré amb el llençol com si fos una croqueta o que no li posaré la música preferida per despertar-la. Creu que si es fa gran, l’estimaré menys. Llavors jo l’abraço i li recordo que l’estimo fins a l’infinit i tornar, tres vegades. Que una mare mai deixa d’estimar un fill o filla per molt gran que es faci.