Així fa de pare

Pep Blay: "Ser pare potser hauria salvat la vida de Carles Sabater"

Guionista, especialista en rock català, professor i pare de la Sofia, d'onze anys. 25 anys després de la mort del cantant de Sau, publica ‘Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater’ (Folch & Folch), narració de la vertiginosa carrera d'una icona dels noranta i del seu sobtat final. També és autor de llibres de referència sobre Albert Pla, Sopa de Cabra, Els Pets o la Companyia Elèctrica Dharma.

3 min
Pep Blay.

BarcelonaQuan la meva filla m'ho pregunta, li dic que Carles Sabater va ser el cantant de Boig per tu, que és una cançó que coneix gràcies a l’escola i perquè li arriba pels algoritmes de YouTube o Spotify. Li explico que Sau va ser un dels grups més populars. I si em demana com és que ha conegut els meus amics de Sopa o Els Pets i no al Carles, li dic que va morir amb només 36 anys. També sap que aquest llibre era un deute que el seu papa tenia pendent. Jo havia estat amic seu.

Suposa que tornes als noranta amb la teva filla a un concert de Sau.

— La sorprendria la forma com el Carles es movia a l’escenari i de comunicar-se amb el públic. Li agradaria sobretot l'època que anava vestit tot de cuiro, i li encantaria que portés roba tan ben cuidada, que es mudés per pujar a l'escenari.

Has descobert que Carles Sabater volia ser pare.

— Li rondava pel cap i tenia traça amb la canalla. Però duia un ritme de vida tan frenètic entre gravacions, concerts, rodatges, teatre, que no li deixava espai. Em consta que ho va intentar i, si hagués tingut un fill, hauria aturat el ritme tan intens, cosa que potser li hauria salvat la vida.

Ser pare li hauria salvat la vida?

— La mort del Carles té com a base un estrès crònic. L’única opció per salvar el cor era que reposés el cos: deixar de treballar una temporada. Tot i que a vegades penso que potser hauria volgut treballar encara més per mantenir la família.

I a tu, la paternitat et va salvar?

— Els anys noranta van ser apassionants. Ens semblava que havien de passar coses molt grans. Va ser la dècada de creixement dels grans festivals de música, de les grans produccions al cinema, i també d’un qüestionament social i polític que es manifestava amb el passotisme. Però també va ser una dècada que ens va obrir els ulls als perills dels excessos, de la mort de gent massa jove. Ens va fer adonar de les conseqüències del mal estimar o el mal beure.

Com vas encaixar tancar aquesta etapa?

— Meravellosament bé. Vaig ser pare tard, però de forma completament desitjada. Sentia que ja havia espremut la meva etapa nocturna i la meva etapa viatgera de la primera dècada de mil·lenni. Jo he sortit molt, he consumit molta cultura i he viatjat moltíssim. Fins que m’he volgut dedicar intensament a fer de pare.

Què et preocupa?

— Les meves urgències es redueixen a dos: economia i temps lliure. Arribar a final de mes s’ha convertit en una heroïcitat, mantenir una casa i totes les experiències que voldria per a la meva filla m’obliga a treballar massa i a perdre’m temps amb ella. És un contrasentit. Els mitjans de comunicació són enemics de la paternitat. Et volen disponible 24 hores al dia, amb els caps de setmana. Jo no he pogut adaptar-m’hi i m’he reinventat com a professor de secundària. He descobert que m’agrada molt impartir classes a adolescents.

Què et resulta difícil?

— Pateixo per com gestionar els seus canvis d’humor, que m’indiquen l’arribada de l’adolescència. Em genera impotència quan entra en bucle, plora i es tanca quan no se’n surt amb alguna cosa. D’altra banda, em preocupa encertar en el lloc on estudiï l’ESO. Segons els professors i les companyies que tingui, pot pujar al cel o baixar a l'infern. Caldrà estar molt al seu costat i armar-se de paciència.

Com compartiu la música?

— Hi ha tres moments meravellosos. Quan ella va construint les seves llistes de Spotify, mentre anem en cotxe a l’escola. Quan a la nit em demana cançons per quedar-se adormida. I, sobretot, quan anem a concerts. Vivim a deu minuts de Canet Rock i hem anat a totes les edicions del festival. És un dels dies més esperats per a tots dos. No és només música, és l’experiència que hem viscut tots dos molt units.

Explica'm una cosa sorprenent.

— Quan la Sofia tenia nou anys, vam anar al mercat de Camden de Londres i li vaig dir que podia comprar una cosa, que triés bé la paradeta entre centenars. Al cap d’una hora d'anar amunt i avall va veure una botiga amb roba dark i d’època. Va ser tot un descobriment i va tenir molt clar que volia comprar allà. Jo em vaig emocionar. Era la mateixa botiga en què jo per primera vegada vaig comprar a Camden, trenta anys abans.

stats