Les mares no moren mai (en 6 imatges)

Barcelona1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

2 - Tàpers a la nevera. Així em van salvar les amigues. Per supervivència, no estem preparats per entendre la mort ni per acompanyar la pèrdua. Creiem que si no ens ha passat no ho podem comprendre. La mort la duem a dins, el que passa és que no volem mirar-la. Un consell no sol·licitat: davant del dubte, truqueu, aneu-hi, cuineu-los, renteu-los la cara. Cuideu la gent en dol i no qüestioneu el temps que el dol requereix.

3 - Un assistent virtual d’Hisenda. Truco per fer la declaració de la mare (sí, els morts també declaren) i una veu robòtica em recorda que és M-O-R-T-A. No només hem de parlar de la mort, sinó que ens cal un manual per enfrontar-nos al periple burocràtic de bancs, jutjats i notaries, que no brillen per la seva empatia. Quines opcions tenim davant de la indústria funerària? Quant sumen els impostos d’una herència? Com es gestiona un patrimoni sense plorar en cada trucada?

4 - Un bust de guix de la mare. Era entre els seus quadres i els infinits objectes curiosos que guarden els artistes, i em transmet la grandiositat dels emperadors romans. Les mares ocupen molt d’espai. Moltes comparteixen el caràcter d’haver hagut de fer grans renúncies per tirar endavant la criança i de fer-se fortes a cops contra el sostre de vidre i amb les mans lligades. En el meu cas, la Curra no deixava ningú indiferent. Es ficava tothom a la butxaca, feia riure fins que et feia mal la cara i era capaç de tot el que es proposava. Era imparable. El bust em recorda que no puc trucar-li per prendre grans decisions, ni deixar que m’acotxi com quan era petita. El bust em recorda que m’ha ensenyat com fer-ho sola, i que soc també una mica ella. No s’aprèn res de la mort –abolim el pensament màgic que diu que tot passa per alguna cosa–, però és innegable que ens transforma. La catàstrofe ens fa conscients de la impermanència i sembla que ens neixin urpes per aferrar-nos al món.

5 - Una sobretaula. Avui sopem amb el que anomeno la família (no) de sang. Són les seves amistats, que he heretat. A través de les anècdotes, ella està més present que molts vius que conec. Contrària a les teories del dol que advoquen per deixar anar els morts, la filòsofa Vinciane Despret planteja la idea que si els cuidem tenen un “plus d’existència”. Perquè, com es pregunta Bruno Latour, “de quantes formes pot existir un ésser?” Seria absurd pensar que només existeix el que és material, i molt més encara si es tracta d’una mare. És innegable que les mares no poden morir mai del tot.

6 - 225 UI de Gonal. M’aparto del sopar per posar-me la injecció del tractament de fertilitat mentre, plena d’agraïment, penso: què deixem? Què podria deixar jo? Amb un avortament a la motxilla, em pregunto si aquest llegat pot anar més enllà de la maternitat. Torno a taula i trobo la resposta: continuem en la gent que estimem generosament.