Mare i pare de professió: el meu panegíric

CastellterçolQuan algú em parla de models familiars, jo de seguida penso en els Soler Sala. Fins la combinació de cognoms produeix un efecte màntric si els repeteixes unes quantes vegades. Fa dècades que som bons amics, per això he acceptat d’escriure’n una crònica familiar; tinc l’esperança que algú els trobi tan inspiradors com jo.

Un dissabte de juny organitzen un dinar a casa seva. Quedo amb el fotògraf a Castellterçol; m’havia demanat la ubicació, però els Soler Sala viuen en un lloc una mica remot i els navegadors no t’hi porten. Potser és, de fet, una metàfora de la seva manera de viure: el sistema no t’hi porta, cal voler-hi anar, però si hi arribes val molt la pena. Després de saludar el fotògraf, li adverteixo que són vint minuts de pistes forestals.

Deixant enrere sotracs i verds de tota mena, arribem al mas que descansa a l’extrem d’una clariana, als peus d’un pendent amable. És una casa de pedra amb aigua de pou i llum de plaques, amb internet —no fotem— i també gallines. Ja ha arribat tothom, així que toca un petit (i agradable) mareig de petons; als amfitrions els agrada abraçar fort i llarg. Som quatre famílies: sis pares contra onze fills. Bé, contra no és la paraula, i menys en aquesta casa, perquè aquí tot suma: som sis pares més onze fills.

Els Soler Sala són la Carlota, el Jordi i els seus cinc fills d’entre 6 mesos i 14 anys (evitarem els noms). Els eduquen a casa, és a dir, no van a escola, i en certa manera els pares ho han convertit en el seu modus vivendi amb els tallers sobre criança i l’acompanyament que ofereixen a Ninyacolorita.com. A molts de vosaltres potser se us hauran disparat els prejudicis amb això de l’educació a casa; jo també en tenia: el que no coneixem sol fer por. A mi no m’agraden gaire els nens (tret dels meus fills, que adoro) perquè en general se’m fan pesats, si no insuportables, però els seus són desperts i respectuosos, tenen un interès viu per les coses, saben posar-se a la pell dels altres i s’hi pot conversar sobre tot.

Un cop a lloc, els petits de seguida es posen a jugar: a fer salts al trampolí de fora o acrobàcies a les anelles del sostre del menjador, també a dibuixar i jugar a la sala de jocs, on tot és a mà. Els adolescents parlen en un racó, encara amb certa timidesa; fa temps que no es veuen i, a més, l’edat els imposa una pàtina de lleu desmenjament. Els adults ens dividim; jo xerro amb els amfitrions mentre preparen el dinar. Ens enriem dels nostres defectes, que coneixem bé, i en algun moment també plorem. Ens posem al dia: com estan els pares, els amics comuns, la feina, les alegries, les incerteses amb els fills adolescents. Aleshores confirmo un cop més que, malgrat l’aparent distància que separa les nostres maneres de viure, compartim la majoria de desitjos i pors: els fills, la parella, l’educació (l’etern ¿Ho estem fent bé?), la dedicació a la feina, la recerca de la plenitud.

L'imperi de les tòfones

Quan sortim a fora, ha aparegut un gos amb una tòfona entre les dents. Alguns nens que no n’han vist mai cap venen corrents, mentre els adolescents s’expliquen el conte de la lletera de l’imperi que muntaran amb les tòfones que els durà el gos. I la vida potser és això: trobar el teu terreny tofoner i aprofitar-lo. Per dinar la ratllarem i ens la menjarem. A la fi, ens asseiem en una taula idíl·lica a l’ombra dels arbres; a diferència de casa meva, l’han parada els fills sense rondinar ni un segon: han entès que la família és cosa de tots. De tant en tant, el menut de sis mesos plora (la Carlota sempre té el pit a punt) o se l’ha de canviar (no porta bolquers: atureu els prejudicis). Tenen cinc fills i no perden els nervis (gairebé) mai. Ho hauríeu de veure. Mentrestant el fotògraf va fent fotos i el sentim una mica com un intrús enmig de tants amics, com si la seva presència falsifiqués la nostra amistat.

Tot fent el cafè, li pregunto a la Carlota amb quina paraula defineix la seva feina, i em diu que sempre ha de fer llargues explicacions perquè no ha trobat la paraula que designi el que fan ella i el Jordi. I llavors ho veig clar, és senzillíssim: són pares. Pares de professió. Pares experts. No us he dit que els seus cinc fills són mascles. Quina cosa més improbable, oi? També això els defineix: la seva lluminosa excepcionalitat.

El fotògraf per fi ha marxat. El sol ja cau. Els nens encara juguen i he d’arrencar els meus de la taula de jocs. Marxem i els deixem allà, amagats al mig del bosc, mirant-se als ulls. Hi tornaré aviat. Sense fotògraf.