Mare, juguem a fer que neixo?
El joc de néixer en els infants adoptats ajuda a pair la pèrdua dels pares biològics i referma l’autoestima i el vincle amb la família
A la vida real, es neix als hospitals o a casa, amb pocs quilos de pes, després de mesos de gestació i hores d’esforç. Però en la fantasia es pot néixer d’infinites maneres: als tres o quatre anys, vestit, escolant-se de la samarreta de la mare, amagant-se sota les mantes del sofà o embolicat amb la tovallola després del bany. Jugar a néixer és força habitual en totes les criatures, però encara més entre els infants adoptats. En aquests casos, segons els experts, recrear l’arribada al món és una manera de digerir la pèrdua dels pares biològics, de refermar el vincle amb la nova família i de treballar la identitat i l’autoestima.
“En el joc de néixer hi apareixen dos sentiments: la pena per les pèrdues, però també la il·lusió, les ganes que hagués anat d’una altra manera”, explica Montse Rius, psicòloga infantil i responsable d’adopcions a la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Les expertes consultades assenyalen que la curiositat i l’interès per jugar a venir al món apareix més enllà dels dos anys i coincidint, normalment, amb un embaràs a l’entorn familiar o d’amistats. Aquest plantejament lúdic del petit s’inscriu en el joc simbòlic, que es desenvolupa entre els dos i els sis anys i que té funcions emocionals, cognitives i socials.
L’infant ho demana espontàniament i en moments d’intimitat. Així li va passar a l’Anna. Sis mesos després que adoptés un nen de tres anys, la criatura li demanava jugar-hi en estones de pau en què estaven sols. L’Anna ho recorda així: “Era estiu, jo portava una samarreta vestit, de cotó, acampanada, i era ideal. S’hi posava a dintre, com si fos la meva panxa, i em deia «Va, juguem a fer que neixo». Em feia estirar, sortia i reproduïa els plors d’un nadó. S’ho passava bomba. Ho podíem repetir diversos cops cada tarda”. L’Anna forma part de l’Associació en Defensa dels Drets de la Infància i de l’Adopció (ADDIF), que dona suport a l’adopció i l’acolliment i que debat sobre el joc de néixer amb les famílies. Des de l’ADDIF, recomanen jugar a néixer i a tot allò que impliqui contacte: pessigolles, jocs d’abraçades o caigudes fictícies. Tot plegat per assolir més confiança, seguretat i vincle.
JUGAR CONTRA EL DOLOR
Vinyet Mirabent, psicòloga i coordinadora de l’equip d’adopcions de la Fundació Vidal i Barraquer, afirma que un dels propòsits d’aquest joc és “suavitzar el sentiment de soledat que un nen evoca quan s’adona del que és estar amb pares i pot imaginar el contrast de quan no hi havia pogut estar encara”. Rius, per la seva banda, explica que, a mesura que les criatures adoptades creixen i entenen la seva situació, es produeix “un sentiment d’abandonament que genera dolor”. Aflora tant el sentiment de pèrdua de la mare biològica com la pena per no haver nascut en el si de la família que s’estimen. “És imprescindible que els pares puguin reconèixer aquestes pèrdues. Han d’estar atents per captar aquest dolor i posar-lo en paraules, legitimar-lo”, explica Rius. “Quan hi ha vincle -apunta Mirabent-, els nens senten les ganes d’haver pogut estar sempre amb aquests pares”.
Per a les expertes, l’experiència lúdica beneficia els menors, però també el pare i la mare, que també poden recrear la il·lusió que els hauria fet veure néixer d’ells el seu fill. Els pares adoptius ho poden aprofitar per explicar que, malgrat que no el van gestar, sí que es van preparar per a la seva arribada i el van desitjar. “A través del joc simbòlic, el nen pot anar percebent la importància d’haver estat a dins emocionalment, encara que no hagi estat a dins físicament, i haver-se sentit desitjat. Al final, això és el que un nen necessita. El nen percep que la veritable filiació es basa en el desig dels pares de tenir un fill”, afirma Mirabent.
“De vegades ens agradaria que les coses haguessin anat d’una altra manera. A través del joc, segurament el nen troba consol”, explica l’Anna. Afegeix que el seu primer fill adoptat preguntava constantment sobre el seu passat. “Quan va arribar aquí -continua l’Anna-, va fer un reset, no recordava res. De vegades, és una mena de protecció que ells mateixos generen. Preguntava molt”. Per a la psicòloga Montse Rius, és sa que la canalla s’interrogui sobre la seva història. El joc de néixer també contribueix a forjar la identitat. “Els pares han d’anar ajudant els fills a construir la seva identitat, qui han sigut al llarg de la seva vida, qui són, què és el que els ha anat passant. Han de poder anar trobant moments per explicar-li la seva història. Recomanem que sigui a partir de situacions quotidianes”, assegura la psicòloga de la Fundació Eulàlia Torras de Beà.
UNA DOSI D’AUTOESTIMA
De vegades, quan l’infant descobreix que va néixer en un altre lloc, amb una altra gent, el seu sentiment de pertinença a la família pot trontollar. El joc de néixer pot reparar la situació i refermar aquest sentiment, a més d’apujar l’autoestima de les criatures. Mirabent explica que, de vegades, els petits es culpabilitzen del seu abandonament. Pensen que ploraven molt, que no es portaven bé i que per això els seus pares biològics no els van continuar cuidant. “El sentiment d’abandonament sempre evoca un interrogant al voltant de la pròpia vàlua i si un, com a persona, es mereixia ser estimat. Quan els pares poden recrear el vincle a través del dia a dia i del joc, li transmeten aquesta autoestima”, assegura Mirabent.
Les expertes recomanen jugar a néixer sempre que sigui una demanda espontània de l’infant i que els adults s’hi sentin prou còmodes. També els aconsellen que no confonguin la canalla i que els ajudin a ressituar-se: després de plorar com un nadó tornaran a ser grans i a córrer. En alguns casos, si la parella no ha pogut tenir fills biològics i no ho han paït, poden rebutjar el joc. “Si el fill sent que alguna cosa t’incomoda, et fereix, òbviament es frenarà. Però llavors no estaràs ajudant-lo, el deixaràs molt sol amb els seus dols. Els dols dels pares han d’estar prou elaborats per poder ajudar el fill en el seu. El procés previ a l’adopció ho ha de garantir tant com es pugui”, diu Rius.
L’arribada al món no és l’única etapa del passat que la canalla adoptada reclama reviure. De vegades imploren un biberó o ser gronxats. Mirabent explica per què passa: “El creixement és com un mur en què vas posant maons, però en l’adopció n’hi ha alguns que s’han quedat sense posar. Els pares que adopten han de tenir flexibilitat. Els toca baixar a etapes que no s’han pogut cobrir per poder continuar creixent”. Així, la fantasia de néixer pot resultar reparadora. Ningú tria on i com venir al món, excepte en el joc.
Mirades i abraçades per crear vincle
L’observació, l’empatia i passar temps de qualitat amb ells són claus per crear lligam, sobretot amb una canalla que sovint arriba amb “trastorns de vincle”, segons la psicòloga Montse Rius. Això passa perquè han perdut els progenitors, però també perquè han conegut molts cuidadors i hi han tingut relacions superficials i passatgeres. “Moltes vegades no saben què és mare i pare”, afirma Rius. Mirabent, per la seva banda, assegura que “el vincle no es fa de paraula”, i aconsella comunicar molt amb somriures, gestos, el to de veu o el silenci. “Són nens que han estat massa poc acaronats i ho necessiten”, afirma Mirabent.