"No tot és guanyar, a la vida": una família que ha fet de l'art el seu dia a dia

BarcelonaEntro al lluminós pis de l’Eixample que comparteixen els artistes Lourdes Ral i Roger Salvadó i, malgrat que estem al rovell de l’ou de Barcelona, s’hi respira un clima de pau que em sorprèn. És un pis petit on sembla que el temps s'hagi aturat. Potser és per tot el mobiliari antic que pertanyia a l’àvia de la Lourdes o bé per la quantitat de llibres que hi ha a cada estança. Tots dos són àvids lectors i apassionats del cinema i de la música. Em recorden una mica als humanistes del Renaixement, però actualitzats al segle XXI, en què les acadèmies són les cafeteries de Barcelona on busquen inspiració.

La història de la Lourdes i el Roger és una història de segones oportunitats i de tornar a començar. Una parella que va decidir deixar anar moltes motxilles personals i laborals per arriscar-se a viure de l’art i perquè, com ells mateixos diuen, “no tot és guanyar, a la vida”. Conviuen amb els tres fills de la Lourdes: la Sibil·la, de catorze anys; l’Artau, d’onze; i l’Erola, de nou. Una família nombrosa i una llar plena de pots, teles, pinzells i paper de bombolles d’embolicar les obres perquè la decisió dels dos artistes ha estat no separar la feina de la vida.

“Vam intentar pintar en un taller extern però no ens va sortir bé perquè fem uns horaris impossibles i, al final, ens és més fàcil treballar a casa –diu la Lourdes–. Estem acostumats a llevar-nos a les cinc del matí per poder pintar i el primer que fem és deixar posada una rentadora. Treballem fins que es desperten els nens i, després, ja comencem les rutines per anar l’escola o, ara a l’estiu, al casal. La Sibil·la s’encarrega de fer els entrepans i la veritat és que tots tres són bastant autònoms. El que més ens costa d’encaixar durant el curs són les activitats extraescolars i els entrenaments de futbol perquè quan un d’ells té una cosa important, tots ens hi impliquem. Si l’Artau té partit, hi anem tots. O quan l’Erola està estudiant les taules de multiplicar, tots les repassem amb ella. També fan classes de cuina a la Cookiteca i, un dissabte al mes, van al club de lectura de la Llibreria Al·lots especialitzada en literatura infantil i juvenil”, segueix explicant.

El fet de treballar a casa fa que el menjador sigui el centre d’operacions i la taula polivalent. Hi mengen, hi fan els deures, les manualitats, les factures i les capses. La Lourdes explica que acostumen a treballar per a galeries d’art del centre d’Europa. "Per això en aquesta casa sempre tenim paquets a punt de sortir i quadres embolicats”, puntualitza. I el públic català? “L’art figuratiu aquí no està en el seu millor moment, tot i que durant la pandèmia vam experimentar un creixement de vendes perquè suposo que la gent veia més les parets buides de casa", apunta. Es poden dedicar del tot a pintar perquè venen a l'estranger. "Si en algun moment això no ens funciona, ens reubicarem i farem classes d’art o el que convingui. Sempre estem oberts al canvi”, afegeixen. De fet, la parella només fa deu anys que es dedica en exclusiva a la pintura perquè tots dos venien d’altres professions; la Lourdes és historiadora de l’art i dissenyadora gràfica, mentre que el Roger era creatiu en una agència de publicitat.

Ni horaris ni festius

“Actualment no tenim horaris ni dies festius i, per tant, a l’estiu intentem concentrar tota l’activitat laboral als matins i dedicar la tarda a fer algun pla en família", comenten. També ens expliquen que quan és l’aniversari d’un dels nens se salten una mica les normes i "aquell dia, qui fa els anys no va a l’escola". "Organitzem un dia especial i li personalitzem la celebració”, relaten. Pel que fa a les vacances tampoc es poden plantejar marxar molts dies i només fan escapades curtes segons els encàrrecs de les galeries. “Els nens estan acostumats a aquests petits viatges a altres ciutats on saben que hi descobriran nous menjars i tornaran carregats de records. Tenim anècdotes com quan ens va caure la càmera a un riu al sud de França, les croquetes que vam tastar a Burgos o el fum de la llar de foc a la casa de Fonts (Osca). De fet, tots nosaltres trobem a faltar anar més a la casa familiar d’Osca per poder caminar pels camps o veure com canvien els colors de les oliveres i les vinyes. Són nens molt curiosos i gràcies als viatges aprenen paraules o expressions noves que entren a formar part dels diàlegs diaris”, afegeixen.

S’allunyen de Barcelona a la recerca de nous escenaris però mai amb la idea de desconnectar de la feina perquè tenen l’hàbit de pintar cada dia. “De fet, a Roma ens vam endur de casa cinquanta fustes per fer esbossos i les vam acabar totes. Nosaltres tenim l’art integrat en el nostre dia a dia i a les nostres converses, és un tot”, confessa la Lourdes. Això sí, intenten també buscar temps per a la vida de parella. Al petit celobert on hi ha la rentadora i la roba estesa hi tenen una taula diminuta. "Aquí a vegades tenim una cita ràpida on ens prenem una copa de vi i parlem tranquil·lament", explica el Roger.

El seny i la rauxa

L’obra de Lourdes Ral es caracteritza per copsar la joia de viure, les cafeteries, les converses i els lectors. Quadres lluminosos i coloristes on destaca moments que observa del dia a dia. “Part de la meva feina és fora del taller, fent esbossos a llibreries, cafès... i també vaig molt al Flax and Kale (on hem acabat l’entrevista). Molt sovint els nens m’hi acompanyen i llegeixen, o també dibuixen i pinten. Aquesta necessitat de pintar en entorns urbans és perquè cada obra té la seva història”, explica Ral. Per la seva banda, l’obra de Roger Salvadó s’acosta a l’hiperrealisme i, en contrast amb el brogit dels quadres de la Lourdes, ell transmet la solitud, l’espera, l’absència i la vida lenta. Ell és el seny; ella la rauxa. I, els nens, també són artistes? “Doncs l’Artau és molt creatiu i l’Erola constantment dibuixa i fa manualitats. La Sibil·la, en canvi, és una apassionada de la lectura i cada vegada que anem a la biblioteca tornem carregadíssims. Es pot passar el matí sencer llegint”, afegeix.

Els deixo asseguts a la terrassa parlant animadament. Com en una paleta de colors, el Roger i la Lourdes han barrejat la seva passió amb la conciliació familiar i, entre tots, han convertit l’art en una manera de viure. Aquesta és una història de tornar a començar, les vegades que calguin. Perquè ells han demostrat que val la pena deixar-ho tot per amor a l’art.