Així fa de mare
Criatures  /  Família 04/05/2022

Roser Cabré-Verdiell: "El llenguatge és un ansiolític"

Escriptora

3 min
Roser Cabré-Verdiell és escriptora

Escriptora i mare del Boi i la Neret, de 4 i 2 anys. Guanyadora del Premi Ictineu 2021 al Millor Conte Fantàstic en Català, publica Aioua (Ed. Males Herbes), una novel·la psicològica i onírica sobre una dona que lluita per refer-se.

— Soc força conscient de cada paraula que trio per fer servir amb els fills. El mot, el verb, l’adjectiu. Òbviament, sé que no soc l’únic referent que tenen; tampoc ho voldria. El seu pare, els avis, família diversa, les mestres i la canalla amb qui es relacionen també configuren la font principal del seu provar d'entendre el món. 

Per què, doncs, aquest mirament?

— No em dol veure com es corromp el parlar del meu fill gran, al contrari. Crec poc en la puresa del llenguatge. Però vull que sàpiguen quan dir què i com. Que entenguin el to i el registre. Com parlar depenent de l’interlocutor, de l’espai, del moment. L’empatia en la comunicació cap enfora, però també i sobretot cap endins. Com ens diem les coses a nosaltres: les veritats que fem veure que no sabem i les mentides que, en canvi, ens expliquem.

Parlar i entendre són la mateixa cosa.

— Quan comencen a parlar se’ls obre el món. És màgic. Ho he vist dues vegades i ho podria veure cinquanta vegades més i no deixaria de sorprendre’m que un dia, de cop, perquè sí, puguin dir bombolla o excavadora. I així comencen a definir-se amb paraules. Quan les posen per explicar com se senten, el que els agrada, allò que els disgusta. Quan posen les paraules a l’alegria i a la mandra. És com si el món se’ls fes més tangible de cop. 

Com parla la petita?

— Comença a jugar molt amb les paraules. Els sons, les repeticions, els ecos, les bromes, els dobles sentits, les mentides. Les mentides són saníssimes, la construcció volguda d’una ficció a través de les paraules és un goig perquè vol dir que cognitivament hi són, que el seu cap es mou i que ja entén el codi amb què es regeix el món.

Malgrat la visió idíl·lica que tenim de la infància, els petits en fugen així que poden.

— Doncs mira, no n’he parlat mai gaire amb ningú, d’això que et diré ara, però la teva reflexió em ressona molt. De fet, és un dels puntals de la meva culpa maternal. Del no saber per què he dut nens a aquest món. Tendeixo a pensar que els nens perceben el món com un lloc majoritàriament hostil, ja de ben petits. I que l'hostilitat passa precisament per no entendre, primer, i per esforçar-se a entendre, després, malgrat no tenir totes les claus per comprendre. Crec que mentre basteixen de significat aquest lloc on han anat a parar, no saben què és imaginat o què és real. 

Als adults ens fa gràcia, però és dur viure amb un monstre sota el llit.

— Hi ha alguna cosa d’abisme en el fet de no saber què vindrà després, no entendre per què una cosa funciona així i no aixà, que jo, als meus fills, he vist moltes vegades. Suposo que això és el misteri i ens pensem que el llenguatge ho resoldrà. No ho fa, però ens calma. El llenguatge és un ansiolític. 

Explica’m qualsevol cosa que hagi passat fa poc.

— En Boi ha començat a preguntar sobre la mort. Hem parlat molt sobre les coses que es moren i la transformació de l’existència. Hem parlat de brillar com estrelles o de tornar a créixer com flors. De Déu, del misteri i de la màgia de tot plegat. Ell ho té clar: quan es mori tornarà a la panxa de la mama.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Aioua a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats