Anar a l’aventura amb un nadó

La Natalia i el Pere tenen 24 i 28 anys i són pares del Marley, de set mesos. Durant l’embaràs, la frase que més els van dir va ser “Aprofiteu les coses ara que després no podreu fer res”, i farts de sentir sempre el mateix van prometre’s que en el seu cas no seria així. Quan va néixer la criatura ella estava a l’atur i ell treballava de monitor en un gimnàs. El Pere va tenir tres setmanes de baixa de paternitat, però el primer dia de la reincorporació va ser “tot un col·lapse”, explica. Es va adonar que no volia passar tantes hores allunyat del seu fill. Després de replantejar-se què volien fer amb la seva vida, van decidir que volien passar tot el temps possible amb el nen i volien fer-ho viatjant.

En 15 dies el Pere va plegar de la feina, van deixar el pis, van vendre tots els mobles (fins i tot el bressol i la banyera del nen), van acabar de vacunar el Marley i van ficar el poc que els quedava al maleter del cotxe sense estar segurs ni tan sols de cap on volien anar. La idea de marxar a l’aventura els espantava, sí, però creien que “s’ha de mirar la por a la cara i experimentar-la”. Després d’estar-se uns dies en una granja del sud de França, a Dublín i a Londres (i comprovar que el menut era un bon viatger que no es queixava gens) van decidir el destí de la seva pròxima gran aventura: Los Angeles.

Per reunir més diners i viatjar lleugers, es van vendre el cotxe i van desfer-se del cotxet del nen i de part de la roba que els quedava. Van encabir les pertinences de tots tres en una motxilla de 13 quilos i van enfilar cap als Estats Units amb moltes ganes de posar-se a prova. A la duana americana, un agent els va aturar per fer-los una tira de preguntes. No es podia creure que travessessin l’oceà amb un nadó i tan poques coses. Van arribar-hi al gener amb només quatre nits d’hotel reservades, per poder donar una adreça al control migratori. Havien reservat el vol de tornada a Barcelona per poder anar al casament d’uns amics a mitjans d’abril, i tenien una escala prevista a Punta Cana. Entremig, es plantejaven el repte de passar tres mesos amb un nadó a Nord-amèrica, amb 3.150 euros a la butxaca i cap pla fixat.

ARRIBA L'AVENTURA

Van visitar tot el que van poder: Hollywood i el seu Passeig de la Fama, Santa Monica, Venice Beach, els estudis Universal. Van llogar una furgoneta amb llit i cuina per 800 euros durant 15 dies i van recórrer Las Vegas, el Grand Canyon del Colorado i San Diego, on van parar a dormir uns dies en un càmping. Quinze dies després ja no els quedaven diners. Van haver d’estacionar la furgoneta a l’entrada del càmping, resant perquè no els posessin una multa. A Califòrnia, com a molts altres llocs, l’acampada lliure és il·legal. El lloguer de la furgoneta també va arribar al final, i es van veure sense diners ni lloc per dormir. Tot i això, asseguren que la por no els va arribar a paralitzar. “Sabíem que hi ha molts testimonis que proven que es pot viure sense diners i nosaltres sempre ens n’hem cregut capaços”. Ho han sigut.

A últim moment es van poder estar a casa d’una coneguda a San Diego que es quedava amb una habitació lliure, i gràcies al fet que el Pere va donar un cop de mà en un parell de mudances van poder tornar a fer racó. L’últim dia en aquell pis, sense saber altre cop on anirien, van rebre resposta d’una pàgina d’intercanvi que els oferia allotjament per uns dies més a Califòrnia. S’hi van quedar fins que va arribar el moment de marxar: primer a Punta Cana i després a Barcelona. Com a aventurers 2.0 han documentat el seu viatge a través del seu blog, on van crear un apartat per rebre donacions. Durant la seva aventura van mirar de trobar opcions per dormir en webs d’intercanvi i es van plantejar fer autoestop. “No volíem parar fins a provar totes les opcions. La necessitat és la mare de la creativitat”, asseguren.

VIATJAR AMB POC

El nen ha viatjat amb només una joguina, un sonall que va escollir ell mateix en una botiga de Londres. “Però s’entreté amb qualsevol objecte, una de les coses que ens ha ensenyat és que no ens fa falta gairebé res”. Per a la Natalia i el Pere l’únic imprescindible han sigut els bolquers, les tovalloletes i la roba. “Si creus que necessites més coses, les necessitaràs. Però si et poses a prova necessites menys del que et penses. El que realment cal és creativitat, il·lusió, amor i molt d’humor”.

Diuen que viatjar amb el nen no ha sigut un problema, al contrari. Els ha obert moltes portes, ja que és molt rialler i molta gent s’acostava a parlar amb ells. “Gent que no coneixíem de res ens ha regalat joguines. Per a nosaltres ha sigut molt positiu. El Marley sempre ens ha ajudat a conèixer gent que després ens ha resultat d’ajuda per a la nostra aventura”. Respecte a l’alimentació, segueix amb lactància materna exclusiva, cosa que facilita molt la logística. El pediatre els va recomanar introduir cereals als cinc mesos i fruita als sis, però han apostat pel corrent BLW ( baby-led weaning, en anglès), deixant que sigui ell qui dirigeixi l’alimentació complementària. “Tasta tot el que li ve de gust”. La Natalia i el Pere aposten per una criança alternativa i afirmen que els dóna fruits. “Hem deixat de banda pràcticament totes les pautes i ens hem centrat en la nostra intuïció com a pares i en la confiança en el Marley”.

De fet, tenien una assegurança mèdica però no els ha fet falta. Presumeixen del fet que no s’ha posat mai malalt ni ha tingut els típics còlics dels nadons. A la revisió dels sis mesos, abans de marxar a Los Angeles, el pediatre no hi va posar pegues. “L’únic que ens va dir va ser que disfrutéssim i que ja ens veuríem a la tornada”. La família, però, no s’ho va prendre amb tanta lleugeresa. “Estaven espantats, però al final van entendre que era el que ens feia feliços i ho van acabar acceptant. O això creiem”.

Ara, ja a Barcelona, treballen en un nou projecte per al qual ja han trobat els primers inversors. Encara no han decidit cap on aniran, però tenen ben clar què han après els últims mesos. “Hem pogut viure d’una manera més intuïtiva i confiada, i hem experimentat la passió de poder fer coses que ens agraden. Conceptes que amb la rutina del dia a dia no et permets sentir”.