David Codina Riqué: "Som l’amor que rebem"
Professor d'ESO i batxillerat i pare de la Mariona, d'11 anys. És especialista en intel·ligència emocional i acompanyament a adolescents. Cofundador de l'espai de creixement i aprenentatge El Picot de Colors a Sant Esteve de Palautordera. Publica 'Un curs inesperat' (Bellaterra Kids) amb il·lustracions de Laia Carrera, una narració intensa i sensible sobre una nena que veu com la seva mare pateix i supera un càncer de pit. El conte inclou una interessant guia d'acompanyament.
L’última setmana d’agost de fa dos anys, mentre acabàvem de gaudir de les vacances, la Meritxell va anar a una visita mèdica. Tenia un bonyet al pit que podia no ser un nòdul benigne com algun altre que ja havia tingut. La primera setmana de setembre ens van confirmar que era un tumor. Des del primer moment, optem per compartir tot el que anem sabent amb la nostra filla. Ella és conscient que les visites i proves mèdiques són per saber què és el bonyet i de quina manera es pot fer més petit o treure. La Meritxell l'hi ensenya, li permet tocar-lo.
I un dia comença el tractament.
— I li obrim la porta a si vol venir algun dia a acompanyar o recollir la mama en el seu tractament. Hi ha un dia que diu que sí. Sabem que a partir d’aquest dia, la seva ment ja posa forma a allò que fa la mama quan va a fer el tractament. Sap el que hi ha i sap quin és el camí que cal fer. Això li permet anar-se situant en el seu lloc d’aquest nou mapa vital.
En el conte expliques algun moment dur.
— Un d'aquests moments durs és la pèrdua dels cabells. Sostenir una malaltia com aquesta és dur, i a això s'hi suma el no poder passar desapercebuda. Va ser un dels temes que ens va costar més explicar a la nostra filla. Sabíem que els cabells caurien, però no volíem avançar la informació. Fins que en un viatge en cotxe va preguntar: “Però, mama, a tu també et cauran els cabells?” Li vam dir: "Durant el temps que duri el tractament, sí. I després tornaran a créixer". Recordo que la reacció de la Mariona va ser menys intensa del que ens esperàvem.
Malgrat la malaltia, també hi devia haver moments bonics.
— Un moment preciós va ser quan la Meritxell va decidir rapar-se els cabells. La nostra filla en un primer moment se'n va anar a la seva habitació perquè no ho volia veure, però ens sentia parlar i es va anar acostant de mica en mica fins que va acabar agafant la màquina de rapar i em va ajudar a passar-la pel cap de la Meritxell. Quan vam acabar va demanar a la seva mama de fer-se una foto juntes perquè l’endemà volia ensenyar-la a la seva classe. Brutalment emocionant.
Cert.
— Al cap d’uns dies, va demanar a la Meritxell si podia anar a l'escola a explicar la seva malaltia perquè hi havia força nens i nenes que preguntaven per ella. L’experiència, tant per a la Mariona com per a la resta d’infants, com per a la mateixa Meritxell, va ser molt bonica i enriquidora.
L'operació va anar bé.
— La nit anterior vaig dur la Mariona a dormir a casa d’una amiga. En el moment d'acomiadar-me d'ella em va dir una frase que recordaré sempre: “Crec que és la nit més trista per anar a dormir a casa d’una amiga”, i es va posar a plorar. Encara m'emociono ara quan ho explico. Ens vam abraçar, li vaig dir que l’entenia i que jo també estava una mica trist. Però que també desitjava que es fes l’operació perquè això significava que traurien la part de bonyet que encara quedava i la mama estaria curada.
Quina idea us va guiar durant tot el procés?
— El principi de realitat és una de les premisses que sempre hem respirat a casa. El que és, és. I davant d’això, compartir des de la transparència i sinceritat. La vida és alegria i és tristesa. És guany i és pèrdua. Com a pare i mare, volem acompanyar el creixement de la nostra filla de la manera més conscient possible, i això ens empeny a parlar obertament de tot. I, creu-me, és bonic.
Tu ets especialista en intel·ligència emocional i la teva parella en educació especial. ¿Això us fa uns pares més preparats?
— El problema per a una filla que té un pare i una mare professionals de l’educació és que li puguem exigir que ella sigui en la pràctica tot allò que nosaltres sabem de la teoria. És a dir, que sigui l’exemple perfecte d’educació. Per tant, la nostra feina és acceptar les seves imperfeccions, acceptar que hi ha moments i actituds que no són com voldríem però que formen part del seu creixement. El repte de saber caminar entre l’exigència i la laxitud, entre el massa i el massa poc. Al final, es tracta de l'estima i la confiança. Som l’amor que rebem. Som la confiança i la no confiança que ens transmeten. La confiança genera autoconfiança. L’estima genera autoestima.