Menjar junts, menjar bé?

Els àpats compartits en família són una oportunitat educativa sobre alimentació, però també sobre valors, hàbits i una manera d’establir vincles entre uns i altres. La sentència pot semblar, d’entrada, superlativa, però els casos quotidians poden exemplificar-ho: quan el gerro de l’aigua que hi ha a taula s’ha acabat, “¿qui tindrà la iniciativa d'aixecar-se i anar a la cuina a omplir-lo per tornar-lo a portar a taula?”, planteja el filòsof Francesc Torralba. Només aquest gest, que podria sortir de la voluntat dels fills sense que els pares els hi demanessin, ja és una mostra de la importància que pot tenir el fet de menjar junts. Tot plegat sense considerar altres aspectes, com ara l’aprenentatge que implica fer-se càrrec de responsabilitats domèstiques com parar i desparar taula. 

“Les criatures observen, repeteixen, imiten el que els adults [els pares] fan”, explica Griselda Herrero, doctora en bioquímica i dietista-nutricionista, que acaba de publicar el llibre Comer bien en família (Espasa Libros). Per tant, “generar un bon ambient al voltant de la taula, tenir una bona relació amb el menjar i prioritzar l’alimentació saludable són aspectes que hem de cuidar i sembrar a casa, perquè és el que aprendran els fills”, afegeix Herrero. 

Seguint el fil dels hàbits, l’autora de Comer bien en família assenyala que “si per als pares són importants l’alimentació i els hàbits a taula, els transmetran als fills sense ni adonar-se’n”. I és així perquè “les criatures necessiten una guia que els orienti, en general, perquè no saben el que és millor o pitjor, correcte o incorrecte; per consegüent, en alimentació els passa el mateix”. La dietista-nutricionista remarca aquesta afirmació perquè explicar-los quins aliments els ajuden a créixer i a estar sans és un aprenentatge. “Si no ho fan els pares o la família, ho faran d’altres que podran no ajudar i fins i tot dificultar-ho”, remarca l’autora.

En la pràctica, l’àpat de taula pot ser un joc. “Llavors la capacitat d’aprenentatge es multiplicarà perquè estem utilitzant el millor llenguatge possible per comunicar-nos amb els fills”. Com ho podem aconseguir? Implicant les criatures en totes les fases que suposa alimentar-se. Per començar, anar junts a comprar els aliments, triar-los, preparar-los junts i decidir com presentar-lo a taula; “pot ser més efectiu que si els diem de paraula que un aliment en concret és molt bo i els demanem que el tastin”. I serà així perquè la motivació, la il·lusió i l’interès que s’hauran aconseguit seran més alts que en el segon cas, quan la criatura es troba a taula el plat fet. Ara bé, és evident que el pes de la quotidianitat pot fer que el consell sigui impossible de seguir. És millor fer-ho sempre que es pugui, i quan es faci, fer-ho bé. Si la prioritat personal, com a adult, és menjar bé, aquest sol fet ja els implicarà en l’alimentació.

Per acabar, la dietista-nutricionista Griselda Herrero opina que és una utopia aconseguir que les criatures mengin de tot. “Ni tan sols els adults ho fem”, diu. Així que és més important que “els fills se sentin lliures a l’hora de triar aliments, dins de les opcions saludables”, perquè l’educació en les bones tries alimentàries és essencial. “I sense càstigs, obligacions, prohibicions o premis amb el menjar”, opina l’autora. És d’aquesta manera com es pot adquirir una bona relació amb el menjar. L’afirmació xoca amb un corrent antic en què el menjar (especialment el menys saludable) ha anat lligat amb els premis.