Criatures 17/09/2021

Hem perdut l’art d’educar?

Fer-los cooperar en les tasques de la família, tenir bon caràcter i fer-los autònoms són tres dels pilars que caldria recuperar

4 min
Si es pot dir que l'art d'educar s'ha perdut, en part pot ser pel fet que les famílies estan soles. Els falta el concepte tribu.

Si educar ha sigut mai un art, actualment s’ha perdut, afirma la periodista nord-americana Michaeleen Doucleff. Per molts motius, entre els quals hi ha el fet que les famílies estan soles, no tenen referents, ni tampoc gaire ajuda. “I esclar que hem d’admetre que els referents educatius d’una família podria ser que no fossin bons necessàriament, però és que no hi ha res perfecte”, explica en una entrevista telefònica per al diari ARA Doucleff, que acaba de publicar el llibre L’art perdut d’educar. Recuperar la saviesa ancestral per educar petits éssers humans feliços (Columna).

Després que l’autora hagi viatjat per tot el món, explica en el llibre quina és la base d’una bona educació. Primer, la cooperació. Des que són ben petites, a les criatures se’ls ha d’ensenyar a ajudar. “Aprendre a fer tasques voluntàriament té truc: es triga anys a aprendre-ho, perquè se’ls ha d’ensenyar amb paciència i a poc a poc, tal com aprenen a llegir o a escriure”, explica l’autora, que es basa en els costums de la cultura maia per explicar aquest primer pilar. “Els nens petits de tot el món volen ajudar, en tenen moltes ganes; i és així des que neixen perquè es moren de ganes de posar-se a fer les coses tots sols”. L’autora la remarca aquesta idea amb estudis científics, com ara el que assegura que “nens de vint-i-un mesos paraven de jugar amb la seva joguina nova i anaven a ajudar un adult a collir alguna cosa de terra”. Per què és així? “No se sap, però podria ser pel desig tan fort que senten de ser amb la família, d’estar connectats amb els pares, els germans i els cuidadors”.

En la cultura maia, les famílies deixen que els fills ajudin, des de petits, perquè ho interpreten com un desig de contribuir a la família. “L’únic problema és que el nen és massa petit per saber, al començament, com ajudar de la millor manera. Necessita aprendre’n". I durant molts anys, diguem-ho sense embuts, “més que ajudar, desajudarà”, i és aquesta la idea que cal assumir. “En la cultura maia, els pares veuen el desgavell com una inversió. Si ara animes el marrec incompetent que té ganes de rentar els plats, amb el temps serà un nen competent de nou anys que encara voldrà ajudar, i serà una gran contribució”. És més, continua explicant l’autora, “els psicòlegs creuen que com més petits comencin a ajudar la família, encara que amb prou feines caminin, és més probable que quan creixin siguin adolescents servicials per als quals fer feines domèstiques sigui natural”.

Portada del llibre 'L'art perdit d'educar', de Michaleen Doucleff.

Aquest primer pilar es podria centrar en un concepte: el de treballar junts. “En comptes de dir-los «porta el plat a l’aigüera després de sopar» o «plega la roba», és millor que emmarquem les tasques com una activitat comunitària, com ara «netegem la cuina tots junts després de sopar» o bé «pleguem la roba tots junts»", afirma la periodista Michaeleen Doucleff. I aquest fet no és habitual en la cultura occidental, en què sovint les criatures fan tasques de forma independent. “Un germà ho fa dijous, per exemple, i un altre divendres”, mentre que en la cultura maia és “fem-ho tots junts i acabarem abans”. 

Seguint aquest fil, que es basa en la motivació amb què neixen les criatures, es podrien fer desaparèixer els principis amb què s’educa en la cultura occidental, basada en premis i en càstigs. “A Occident sovint utilitzem les motivacions dels premis i les dels càstigs; per contra, en moltes altres cultures els pares utilitzen una altra mena de motivació: les ganes dels infants d’encaixar dins de la família i de treballar com un equip. De ser un més”. 

Si permetem als fills que participin activament en les tasques de la llar des de ben petits, ho seguiran fent amb naturalitat de grans.

El segon art perdut és el de les emocions, concretament el que la periodista investigadora explica com “mai enfadats”. No és una il·lusió, sinó una realitat en la cultura inuit, que ha heretat la idea de no cridar mai als fills perquè els avis tampoc no ho feien. “Els ancians em van explicar que els inuits creuen que cridar a un nen petit és degradant. L’adult s’està rebaixant al nivell de la criatura, o fent una versió adulta d’una rebequeria”. I més frases que li van dir: “Quan crides als teus fills, els estàs entrenant perquè no escoltin”. De fet, continua explicant l’autora, “la criança tradicional inuit és increïblement tendra i enriquidora. Si mires tots els estils d’educació del món i els categoritzes per bondat, el sistema inuit segurament se situaria molt amunt”.

Això vol dir, esclar, que els adults han de controlar la seva ira. “Cada vegada que reprimeixes el desig d’actuar amb ira, el teu fill veu una manera calmada d’enfrontar-se a la frustració. Aprèn a mantenir la serenitat quan sorgeix la ira. Per tant, per ajudar a un nen a dominar la regulació emocional, el primer que poden fer els pares és aprendre a regular les seves pròpies emocions”, diu Michaeleen Doucleff.

Aquest segon “art perdut” pot semblar molt difícil. Com es pot reprimir la ira i l’enfadament? Doncs l’autora creu que hi ha una fórmula que consisteix a deixar de parlar, canviar d’escenari (anar-se’n uns minuts del lloc on s’estigui). “El desig de cridar i parlar es dissiparà amb l’espai afegit, perquè pugueu tornar a ajudar el nen”.

I un tercer art a recuperar: l’autonomia, que vol dir “empoderar els fills entrenant-los perquè gestionin els obstacles i els perills”. En aquest cas, Doucleff pren com a referència l'art dels hadzabe (indígenes de Tanzània), sempre tenint en compte que no és el mateix que sigui independent o que sigui autònom. “Un nen autònom governa els seus actes i pren les seves decisions, però té una connexió constant amb la seva família i els seus amics”, conclou. 

4 principis per educar amb sentit comú

Segons Maria Mercè Conangla, psicòloga, infermera i escriptora. Presidenta de la Fundació Ecologia Emocional (www.fundacioecologiaemocional.org). Creadora del model Ecologia Emocional amb el psicòleg Jaume Soler.

Com volem que siguin de grans les criatures? Aquesta és la pregunta que la psicòloga Maria Mercè Conangla respon amb la sigla CAPA, que correspon a creatives, amoroses, pacífiques i autònomes. I per aconseguir-ho, suggereix als pares quatre principis per educar amb sentit comú avui. Perquè no és el mateix tenir fills que educar fills. L’educació dels nostres fills, quan hem decidit en llibertat “tenir-los”, hauria d’integrar-se com un projecte prioritari a la nostra vida que entomem amb il·lusió i amor, en lloc de viure-ho com una nosa o una interferència en el nostre projecte professional. Tot i que ho volem tot, els adults som els primers que hem d’entendre que de vegades cal fer renúncies si volem estar presents i entreteixir vida.

1. Si volem fills autònoms, hem d’educar-los perquè treballin la seva autonomia (cognitiva, emocional, funcional) perquè això no s’improvisa. Com deia la pedagoga Maria Montessori, tot allò que fem per ells quan ells serien capaços de fer-ho, obstaculitza el seu desenvolupament. Per tant, si els petits volen ajudar, deixem-los encara que no ho facin tan bé: deixem que es vesteixin, que ajudin a casa, que tinguin cura de les plantes, dels animals, dels germans petits. 

2. Una de les premisses innegociables hauria de ser tractar-se amb respecte. Fer-los entendre que aquesta condició no és negociable. Ni crits, ni pegar-se, ni desqualificacions, ni insults. No val maltractar-se entre els germans, ni a ningú altre. Per descomptat, nosaltres hem d’aplicar el mateix criteri. Els hem d’ensenyar també a no trencar arbres, ni fulles d’una planta només per jugar. Hem d’explicar que els altres éssers vius, animals i plantes, han de ser cuidats i que tenen el mateix dret que nosaltres de viure al planeta. Educar l’empatia, la tendresa i la compassió els permetrà convertir-se en persones amoroses.

3. Afavorir la seva curiositat innata és una cosa necessària perquè esdevinguin persones creatives, que es facin preguntes, que aprenguin a formar-se un criteri propi. Per això cal donar-los espais d’exploració. Una llar no ha de ser una casa per mostrar als altres sinó una casa viscuda. Han de saber diferenciar quines zones han de respectar i en quines es poden deixar anar dibuixant, apilant, jugant, imaginant, inventant. Cal fomentar les preguntes i mirar de donar-los la millor resposta que tinguem o també aprendre a dir: “Això no ho sé. Ho mirem plegats?” 

4. Un altre tema important és legitimar el que senten. Donar permís per expressar les emocions desequilibrants com són l’enuig, la tristesa, la ràbia, la gelosia. També els hem d’ensenyar a diferenciar entre el sentiment i la conducta, perquè tots ens podem sentir enfadats, però hem de saber què fer amb la ira, i en cap cas pot ser destruir o fer mal algú. Així afavorim la persona pacífica.

____________________

*Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'L’art perdut d’educar' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats