Laia Santís: "Hem estat 23 mesos sense dormir una nit sencera"

BarcelonaEt seré franca. Vaig idealitzar el concepte de maternitat i el fet de ser mare. Ha sigut un sotrac gran. M'he adonat que ser una bona mare vol dir fer moltes concessions. Molts sacrificis. També és cert que tenir un fill és de les millors coses que m’han passat a la vida. No la millor, però sí de les millors.

Fa dos anys, quan acabava de néixer el Martí, vas escriure un article al Criatures en què afirmaves el següent: "La maternitat –com a concepte– no m'agrada".

— Encara estic reconciliant-me amb mi mateixa, amb la decisió presa, amb les moltes renúncies personals i de creixement professional. Això de trobar-se amb altres mares i parlar només de bolquers, alimentació i xumets, no ho gaudeixo. Detesto aquesta part. M’agrada estar amb gent i continuar sent la Laia, no només “la mare del Martí”.

Què et va sorprendre tan negativament, de la maternitat?

— Un dia vaig haver d’asseure amics i amigues en una taula i els vaig dir: “No és just, ningú de vosaltres ens va advertir que la maternitat fos tan dura! Hem estat 23 mesos sense dormir una nit sencera. Per què no ens ho va explicar ningú?”.

No dormir potser és el més dur.

— Ho hem passat molt malament i encara hi ha nits que són molt dures. Una matinada que el Martí s’havia despertat més de dotze vegades al llarg de la nit, amb el meu company ens vam mirar i vam preguntar-nos: “Però què hem fet?”. Ara, l’endemà es va despertar content i cridant mamaaa, papaaa, i els dubtes s'esvaneixen de cop.

No sé si t'ho puc preguntar, però, tindreu més fills?

— Si les coses no canvien molt, nosaltres només tindrem un fill. El meu company és fill únic i jo també. Abans de tenir el Martí ja havíem mig pres aquesta decisió: només un fill. Com a decisió personal i política. Però ara ens hi aferrem. Si vols fer-ho bé i ser un bon pare o una bona mare, és molta dedicació. La culpa enterboleix el concepte de maternitat per a aquelles dones que volem sentir-nos realitzades amb els nostres projectes personals.

Parla'm d'aquest sentiment de culpa.

— La culpa té moltes capes. Em sento culpable quan dedico temps a projectes relacionats amb la lectura i al meu Instagram, quan els prioritzo abans que el meu fill. Aquest verb, prioritzar, em fa terror.

Cert.

— També pateixo perquè tinc una feina com a mestra i la lectura és un a més a més. He d'esgarrapar temps d'estar amb el Martí per crear continguts. Potser no hauria de ser la meva prioritat, però em fa molt feliç el meu Instagram de @vidaentrellibres. També em sento culpable quan veig que el meu company fa més coses de la criança que jo. Encara és força atípic que sigui un home qui sostingui la criança. M’esclafa la llosa de no ser prou present en la vida del meu fill.

Els llibres us uneixen.

— A casa nostra hi ha llibres per tot arreu. És un caos de lletres. I el Martí és un remolí que no para. És molt i molt actiu. De cop i volta, però, sents un silenci sepulcral, el busques i te'l trobes en un racó mirant contes. És màgia. M’encanta també quan em veu llegint i se m’apropa. O bé amb un conte entre mans o perquè li llegeixi el que estic llegint jo. No hi ha gest més pur i potent.

Què diries a una mare que està com tu fa dos anys?

— Que ser mare no és fàcil. Que si ho vols fer bé, i ets exigent amb tu mateixa, és un repte majúscul. Que tot el que fem estarà ben fet si ho fem pensant en nosaltres i en el nostre fill o filla. També li diria que si vols un fill o filla feliç, hi ha d'haver mare feliç. Per tant, que no renunciï a tot allò que l'omple. Que dosifiqui les implicacions amb el fill i que, amb els mesos, torni a ser qui ha sigut sempre, perquè és important mantenir l’essència d’allò que ens fa singulars, més enllà de ser mares.

Una última reflexió.

— Tot el que vius per primera vegada ho magnifiques i pots viure-ho amb por. Per exemple, la primera vegada que té febre, la primera vegada que cau i es fa un blau, la primera vegada d'haver d'anar a urgències. Però amb el temps tot ho vas relativitzant i vas patint una mica menys. M’hauria agradat molt veure néixer el Martí amb la mirada amb què el miro ara, dos anys després. Una mirada més sencera, sòlida i segura. Més serena i feliç.