El meu fill va patir 'bullying'

BarcelonaJo em pensava que seria millor mare que la meva. Quan et fas gran comets l’error de comparar-te amb qui t’ho ha ensenyat tot amb la supèrbia de pensar que si tens més estudis, llegeixes més o et preocupes més, ho faràs millor. El meu és un cas com el de moltes altres mares. El meu és el relat que em va suposar un ruixat d’humilitat. Jo que ho tenia tot controlat i que em mostrava segura del que estava fent quan la resta de mares dubtaven de tot, em vaig fúmer la patacada.

Quan vaig saber que tindria un fill, després de 3 anys de fracassos, estava convençuda que seria la millor mare del món. Era infal·lible en el meu pensament. Llegia i aprenia. Etapes de creixement, jocs d’estimulació, massatges relaxants o com posar bodies sense dislocar l’espatlla. Estava preparada per tot el que havia de venir. Però, esclar, la vida no va d’allò que estàs esperant. La vida va de saber-la ballar al compàs de la música que toca.

Quan l’Arnau tenia un mes i mig un problema de deglució ens va portar a estar ingressats durant 15 dies a Sant Joan de Déu. Ofegar-se i menjar és incompatible, especialment per al cervell. Així que ens van ingressar i ens van sotmetre a tot de proves per acabar dient-nos que no hi havia cap problema, però que aniria més lent a l’hora de madurar. Potser això em va fer canviar de perspectiva. Calia estar més per ell. No vaig escatimar esforços en exercicis, estimulacions, massatges... Ell era un nen normal. Jo, probablement, havia quedat tocada per allò. Jo no el veia com un nen normal.

Als sis anys, a primària, la vida ens tornava a posar en estat d’alerta. Una altra cançó, un altre ritme i una melodia enfadosa que va durar més del que haguéssim volgut. L’Arnau patia bullying a l’escola i altra vegada la supèrbia ens va deixar cecs. Vam anar al metge pediatra i al dermatòleg i al metge de la son i al nutricionista i a l’al·lergòleg. Buscàvem solucions físiques a un problema emocional que ell no va verbalitzar i nosaltres no vam preguntar. Un dia en vam ser testimonis.

Jo, que em pensava la persona més ben preparada per ser mare, havia estat incapaç de mantenir una conversa amb el meu fill que potser ens hauria estalviat el calvari. A mi no em podia passar això. Com es podia preveure l’assetjament escolar? Allò no sortia als llibres. En cap llibre d’aquells que llegia per ser la millor mare del món t’explicaven que els nens poden ser cruels i que els pot divertir fer mal. Enlloc vaig llegir cap línia que fes referència a la injustícia que suposa la vida i com s’educa per acceptar-la. Cap autor em va parlar mai de com sentir-se quan fallaves com a mare.

Després d’un temps en què vols cremar-ho tot i tothom, em vaig obligar a fer una reflexió. Calia fer les paus amb mi mateixa. Vaig comprendre que el meu excés d’amor i de ganes de fer-ho bé va tenir un efecte contrari al que desitjava. Al mateix temps que li procurava el benestar infinit que el cor em demanava, li estava traient l’oportunitat de desenvolupar les seves pròpies eines. Aquelles que haurà de fer servir quan jo ja no hi sigui, les que l’ajudaran a sobreviure com m’han ajudat a mi les que la meva mare em va permetre.

Després de més de deu anys d’allò dedico part del meu temps a l’activisme en la prevenció del bullying. I per amor als meus fills, els deixo equivocar-se.