L’aventura de fer periodisme sobre educació i criança

Un aprenentatge constant, tant a nivell professional com personal. Els periodistes que escrivim al Criatures estem d’acord que aquest és un bon resum del que ens suposa publicar-hi reportatges periòdicament. A la vegada, aquesta sort d’aprendre es tradueix en la responsabilitat d’explicar i traslladar al lector diferents realitats que, vinculades al món de la criança i l’educació especialment, conformen un univers tan ampli i complex com és el d’entendre, guiar, acompanyar i compartir els primers anys de vida d’una persona, amb tot el que suposa. Això és el que fem al Criatures des de fa deu anys -en el meu cas, des de fa gairebé cinc anys-, i ho intentem dur a terme amb un “to positiu, optimista, constructiu, alegre, vital”, tal com ho anunciava Carles Capdevila el dia que va sortir el primer número, el 4 de desembre del 2010. Explicava que sempre havia tingut clar que l’ARA tindria un suplement que es diria Criatures i que havia de ser un punt de trobada de tots els educadors. Des de llavors, una trentena de redactors hem contribuït a fer gran el Criatures, un suplement “a favor de tots els que posem il·lusió en la feina més important del món i en què els països es juguen el futur: l’educació”, com deia Capdevila.

Escriure sobre educació i criança és agraït. “A nivell personal és molt enriquidor i especialment útil quan tens fills perquè sempre aprens coses noves. De fet, alguns temes que treballem sorgeixen d’inquietuds personals i del nostre entorn, però no són només sobre aspectes que ens preocupen, també són temes per celebrar coses que funcionen”, explica Olga Vallejo, que hi col·labora des del 2014 i que assegura que escriure sobre aquests temes ens ajuda a ser més conscients de la realitat i a voler millorar-la. En aquest sentit, Gemma Castanyer, que hi escriu des del 2011, coincideix a dir que a l’hora de proposar temes primer es pregunta què li passa i què necessita com a mare per després convertir aquestes preguntes en articles. “Necessitava ajudar persones perquè, en casos complicats, per exemple, no passessin pel mateix que jo. El Criaturesés molt de vivències, de traslladar la vida real al paper, que en el fons és el que feia el Carles Capdevila amb la seva feina, i crec que és el llegat que hem de seguir”, afirma. “Com a periodista ha estat i és tot un aprenentatge sobre les necessitats i els interessos de la nostra societat en aquest àmbit. Alhora, m’ha fet replantejar aspectes de la meva vida com a mare i ha provocat canvis positius. Des que treballo al Criatures soc millor mare i periodista, ho tinc claríssim”, assegura al seu torn Paloma Arenós, redactora del Criatures també des del 2011.

EINA DE REFERÈNCIA

El Criaturesha contribuït a posar en valor aspectes vinculats a la criança i l’educació i a demostrar que no són temes menors, sinó que poden prendre tanta rellevància com altres àmbits temàtics en què es fixen els mitjans de comunicació. “Hem evolucionat, i el Carles Capdevila ho va fer possible posant sobre la taula aquests temes. Crec que el fet que fos un home i no una dona que parlava dels seus nens també va ser important. Va fer saltar una gran barrera mental”, afirma Trinitat Gilbert, redactora del Criatures des del primer número. La realitat és que el Criatures s’ha convertit en un suplement ben bé prescriptiu, amb lectors que l’esperen per aplicar a la seva vida quotidiana el que hi llegeixen. “El Criatures dona informació de qualitat, contrastada i amb aval professional, el nostre, el dels periodistes que hi escrivim, que sabem a quines portes picar, així com transmetre de manera entenedora. M’he trobat pares que, pel fet d’escriure-hi, ens perceben com una autoritat, però jo continuo sent un pare tan aprenent com el primer dia”, assegura Marc Serrano i Òssul, que, segons el seu compte personal, gairebé arriba al centenar de reportatges publicats.

Els testimonis que ens faciliten la feina a l’hora d’explicar els temes que treballem són un element clau en el nostre dia a dia. Ens obren les portes de la seva intimitat d’una manera generosa, malgrat que no sempre ens expliquin la cara més amable de les seves experiències. Materialitzen la teoria i ens presenten realitats de vegades prou desconegudes. “Tenim molta responsabilitat perquè hi ha temes sensibles que afecten col·lectius molt vulnerables i aquí hi ha una exigència extra com a periodista. Hi ha temes que comporten un plus de compromís perquè les persones que es presten a aparèixer als reportatges com a testimonis confien en el nostre criteri”, sosté Esther Escolán, vinculada al Criatures des del 2013 i que admet que manté comunicació amb algunes persones les experiències de les quals ha plasmat al suplement.

TEMPS I DEDICACIÓ

“Una de les coses que m’agraden més del Criatures és que com que treballem amb força previsió, els reportatges poden ser molt slow. Pots anar a buscar fonts diferents, fer anàlisis, documentar-te. Això és un què, perquè parlar de temes tan importants com l’educació i la criança exigeix una confrontació de punts de vista, perquè és evident que no hi ha una solució màgica”, diu Laura Pinyol. Explica que escriure al Criatures li ha servit per generar molta complicitat amb la comunitat educativa. “Com d’altres temes, de l’escola, d’ensenyar i d’aprendre, n’he escrit a dotzenes. De vegades tens la sensació que fas un reportatge que ja has fet altres cops però, en canvi, sempre és diferent, perquè, com altres aspectes, ensenyar i aprendre estan en constant actualització”, afegeix. I aquesta actualització és el repte que tenim per als pròxims anys. “Si hem sabut acompanyar pares, mares, mestres i educadors en la seva tasca i els hem pogut ajudar d’alguna manera amb eines que els l’hagin fet més fàcil, vol dir que seguim el camí que ens havíem marcat. I així hem de seguir, acompanyant tots els que s’incorporen en l’exigent i meravellós món d’educar les criatures, adaptant-nos a les noves realitats del moment que vivim”, conclou Aure Farran, coordinadora del Criatures.