Mar Bosch Oliveras: “Soc feliç on els fills són feliços”

Aquí, al mig del camp, els nens estan acostumats al gall del matí, al mussol que ens grata les teules a la nit, als crits fantasmagòrics de les xibeques i a les garses que es foten el pinso dels gossos quan es distreuen. Pontifico com una dona de camp, jo, que maldo per agafar el cotxe i passar una tarda a Girona. Tanmateix, m’hi he acostumat i em veig dient frases que deia ma mare i que em vaig jurar que no diria mai, com ara: “Soc feliç on els meus fills són feliços”.

La casa on viviu és enorme.

Hi ha qui diu que sembla un convent, uns altres que sembla una fàbrica. Encara hi ha parts per rehabilitar. Vam arreglar les golfes i a les antigues corts hi fem els dinars familiars de dissabte i hi contenim nens en dies de pluja. En tres plantes hi conviuen quatre nuclis familiars.

I quants nens?

Les cunyades viuen a prop, però en cases individuals. El mas és el punt de trobada de deu cosins entre 2 i 12 anys. Fan grupets i a vegades es burxen. Com a tieta, n’estic orgullosa. Hi ha artistes, atletes i manetes, i n’hi ha que són petits i encara cal veure quina mena de barrufets seran.

Quina sort, tenir a prop tants cosins...

La meva filla ha crescut entre ells essent, durant un temps, l’única nena. Els seus cosins són tots molt esportistes i àgils, i això a ella, que és mandrosa com una servidora, li ha anat bastant bé.

També ho és l’Eva Botet. Qui és?

Un personatge histriònic creat a Les generacions espontànies, que no cal haver llegit per llegir La dona efervescent. Al primer llibre voltava la trentena i no tenia feina estable. Era el retrat gens victimista ni ensucrat d’una generació. Al final de l’anterior novel·la l’Eva, inesperadament, es casava. Ara n’he escrit la continuació. No és ben bé una novel·la d’humor. També fa escruixir, entendrir, enrabiar i em temo que, a vegades, ofendrà.

Quines reflexions hi fas sobre la maternitat?

Que ens han inoculat un determinat estatus mater, com un virus dissenyat per eliminar-nos com a dones lliures. I la maternitat no té cap motiu per ser un esclavatge joiós. No sé què ha de ser, però això no.

Quin pensament sobre la maternitat compartiu tu i l’Eva?

“N’hi ha que s’hi troben, en la maternitat. Jo m’hi he perdut”.

Com porteu aquests dies tancats a casa?

Poder baixar al pati i fer quatre bots està molt bé. Tenir ous de les gallines i escaroles de l’hort és un tresor. Aviam si quan el món deixi d’acabar-se n’haurem tret alguna cosa positiva.

Com ara?

Que els nens parin taula, recullin les coses, que sàpiguen jugar una mica més sols i sense tanta tele. Tot i que la tele i les tauletes ja no són gens excepcionals, aquests dies. Ahir vam fer una videoconferència amb els cosins i va ser divertidíssim xerrar-hi una estona. S’enyoren.

I tu, com estàs?

Ara, mentre et responc, veig en Bru i la Jana per la finestra. Són al saltador i han de pujar d’aquí mitja horeta. Fa sol. Tot sembla normal, excepte la solitud i el silenci.