La família de Carles Xuriguera: L'equilibri perfecte

Sant Llorenç SavallLa família Xuriguera viu a Sant Llorenç Savall, en una casa antiga i moderna –Ponsferrer– que reflecteix la seva personalitat i que, com diuen els mallorquins, fa estiguera. S’hi arriba per un jardí anàrquic i fragant, que convida a entrar; la casa és plena de llibres i de pintura; la primera benvinguda sol ser una copa d’algun dels vins produïts per en Carles. Ens asseiem al voltant d’una taula parada amb estovalles de quadres i, mentre fem el vermut, comencem a xerrar. Els pregunto què és el que més els agrada de la seva família.

La Clàudia –vint-i-dos anys, somriure franc i veu greu– respon amb rapidesa: el millor de la família són les estones de riure; la Miquela –catorze anys, mirada neta, més tímida–: com som i com pensem; la petita Adriana, d’onze anys, exclama, espontània: que m’estimen!

Pel que fa als pares, la Marta, dolça i discreta, sempre acollidora, assegura que el millor és quan es troben tots (la Clàudia, filla del primer matrimoni d’en Xuri, viu habitualment a Torroella de Montgrí amb la seva mare). En la mateixa línia, en Carles destaca els viatges que fan tots cinc i, en dir-ho, a tots se’ls il·lumina la cara i hi veig projectades imatges i moments, com si els rostres fossin un àlbum de fotos.

La Marta i en Xuri

La Marta i en Xuri es van conèixer a la festa major d’Arbúcies. En Xuri –empordanès– hi havia anat a viure arran de la creació del Teatre de Guerrilla, per estar a prop del seu amic Fel Faixedas, arbucienc de soca-rel. La Marta passava els estius a la zona en una casa que llogava amb la seva colla d’amics. Van viure junts uns anys a Arbúcies i després van decidir restaurar Ponsferrer, la casa de la família de la Marta, que ha acabat sent el seu lloc al món.

La Marta és filla d’uns grans propietaris rurals, va créixer a Sabadell en un entorn culte. El seu pare era un personatge peculiar. I en Carles parla una estona del seu sogre, que ja és mort, amb afecte i admiració. Després aclareix que, en canvi, ell prové d’una família humil, sense estudis. La mare era peixatera i el pare carrosser. “Els meus pares quasi no sabien escriure”, i aquí s’aixeca i torna amb un objecte que vol ensenyar-me: “Mira, aquestes són les notes que la meva mare deixava a la nevera per saber quina carn hi tenia”. En Xuri va fer emmarcar l’últim paper que la seva mare va penjar a la nevera, on hi ha escrit : "pullastra / cuñill / badella". Hi ha persones que guarden objectes familiars de valor –joies, tapissos, quadres–. El gest de fer emmarcar aquest paper humil, quotidià, imperfecte, explica molt bé qui és en Carles Xuriguera.

En Xuri

En Xuri és un artista, en el sentit més profund del terme: és creatiu i inquiet. Pregunto a les seves dones com és conviure amb ell. La Marta diu que ell té inquietuds noves sempre, i això de vegades comporta inestabilitat (familiar, econòmica). Conclou: quan n’hi ha un que és inestable, l’altra ha de ser estable.

En aquest moment prenen la paraula les tres filles. Entre rialles, expliquen que el seu pare és un pare “diferent”, molt divertit, sempre sorprenent. Però el seu pare, admeten, també és despistat, impuntual i rampellut.

L’equilibri perfecte

La Marta reconeix que les inquietuds personals del seu home no són fàcils de portar: “Quan va voler fer vins, això afectava tota la família. Ell va tornar a l’Empordà i passava uns quants dies a la setmana lluny de casa. A nivell econòmic també ho vam notar”. Ell l’escolta i va assentint amb el cap. “Només li demano que, quan sigui a casa, estigui content”. I en Xuri admet que, tot i que ho intenta, no sempre ho aconsegueix del tot.

Quan va morir el pare de la Marta, va deixar un patrimoni difícil de gestionar, tot estava embolicat i calia posar-hi ordre. En Xuri s’hi va implicar de ple i la Marta reconeix que ella no se n’hauria sortit. Tots dos tenen un sentit profund de família. Ella té una germana que viu amb ells. Ell té un germà amb qui ho comparteix tot, fins i tot el sentit de l’humor. “El tiet encara està més boig que el pare”, matisen les noies.

La Marta i en Xuri han apostat per crear un entorn positiu que els protegeix. La relació amb la mare de la Clàudia és molt cordial; tenen molts i bons amics. L’amistat entre en Xuri i en Faixedas és un exemple a seguir: afectuosa, respectuosa, fidel. Des que va morir l’estimada Tatiana Sisquella, un nucli reduït de membres de la seva Tribu ens trobem sovint i hem fet créixer una amistat que ajuda a mitigar una mica el dolor per la seva mort prematura.

El teatre

Abans d’acabar la trobada –no s’havia d’allargar però hem acabat dinant uns pollastres a l’ast–, pregunto a les noies Xuriguera quina és la seva relació amb el teatre. D’antuvi fan que no amb el cap, cap d’elles vol ser actriu. Però després la Clàudia reconeix: "Soc una gran espectadora de teatre, hi vaig molt sovint i m’agraden propostes ben diferents". Les dues petites expliquen que participen en un taller de teatre i que els agrada molt.

La creativitat de l’Adriana ja s’ha posat de manifest tot just començar. Quan els hem proposat de fer fotos individuals, ha sortit disparada a buscar l’Eusebio. Qui és l’Eusebio? Doncs un ase de peluix. “També forma part de la família”, diu l’Adriana, que reclama que també li facin una foto.

L’Eusebio té dia del sant i dia de l’aniversari. L’Adriana grava amb els seus ninos vídeos de TikTok. “Jo no hi surto –aclareix–. Els protagonistes són ells”. Els seus pares i les seves germanes grans la miren somrients. És una família que valora i agraeix el sentit de l’humor, això ha quedat clar.