¿L’instint maternal existeix?

Sempre s’ha dit que, darrere de la decisió de ser mare, hi ha un impuls que va més enllà de la raó i que rep el nom d’instint maternal. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) defineix la paraula instint com a “impuls interior natural que no depèn de la raó ni de la voluntat”, una definició que per a Elisa Llurba, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau, “és força encertada”. Tot i això, apunta Llurba, “es tracta d’una cosa subjectiva i amb una càrrega emocional i, per tant, per a cada persona és diferent”. ¿Existeix un rellotge biològic que també hi influeix? Llurba creu que la del rellotge biològic és una “qüestió cultural i també genètica”. I argumenta: “En un moment determinat, tots necessitem tenir descendència per una qüestió genètica. Potser en les dones és un fet més acusat, però tots, en algun moment, sentim el desig biològic de reproduir-nos i tenir descendència”. Un factor biològic, juntament amb el cultural, que per a Llurba explica l’impuls que sent la dona de ser mare, una decisió per a la qual “són conscients que no poden esperar eternament el moment adequat”.

Ruth Mellado, de 42 anys, afirma que l’instint maternal l’ha acompanyada gran part de la seva vida. “No volia passar per aquesta vida sense l’experiència de tenir fills; sentia que tenia molt d’amor a dins i que s’havia de canalitzar d’aquesta manera”, recorda. “A partir dels 30 anys vaig començar a somiar que estava embarassada, em despertava tocant-me la panxa com si ho estigués, etc.”, apunta.

PRESSIÓ SOCIAL

Quina dona no ha sentit algun cop “¿I quan arribaran els fills?”, o bé “Vinga, que se’t covarà l’arròs”? Per a la doctora Llurba, a nivell social “hi ha una pressió molt clara”. Sembla provat que, quan una dona acaba els estudis, troba una feina i una parella, toca tenir fills, una pressió, destaca Llurba, “tant per a elles com per a ells”. Per a la doctora, “arriba un moment que tenir un fill és la tasca següent de la check list de la nostra vida”. Una pressió que també provoca, diu la doctora Llurba, que “moltes dones en el seu subconscient sentin que si no són mares no compleixen amb la seva missió vital, un fet que la societat els recorda sistemàticament”.

No tenir fills, una opció cada cop més habitual i també lícita

En una societat cada cop més diversa, hi ha dones que no senten unes ganes irrefrenables de ser mares i que senten que la seva missió a la vida no és la de portar fills al món. I ho fan des d’una convicció total. Tal com apunta Elisa Llurba, “les dones cada vegada tenen papers més rellevants a la societat i n’hi ha que senten que no necessiten ser mares per sentir-se completes, ni com a dones ni com a persones”. Una posició cada vegada més respectada per la societat, que “per sort cada cop admet més aquest tipus de resposta”. “També és cert -subratlla Llurba- que els altres sentim cada cop menys llàstima per aquells que decideixen no ser mares o pares; al cap i a la fi, és una decisió presa lliurement i, per tant, una cosa positiva”.

En el cas de Mellado, més que pressió social hi havia una pressió que procedia del seu jo: “Anaven passant els anys, el rellotge biològic collava i aquesta sí que és una sensació angoixant, perquè penses que potser no hi arribaràs a temps”. Finalment, va ser mare de la seva primera filla, la Sol, amb 37 anys, i del Blai amb 40. “M’hauria agradat ser-ho abans, però les circumstàncies d’estabilitat necessàries van arribar molt tard”, reconeix. Sobre si, un cop sent mare, s’ha sentit qüestionada, Mellado apunta que “les àvies, al carrer, se senten lliures per opinar sobre què fas amb el nadó tot el dia penjat a la manduca, o per què alletes si ja menja de tot”, però, tal com subratlla, “si tens clar que ningú coneix el teu fill com tu i ningú pot decidir el que més li convé millor que tu, doncs simplement se t’escapa un somriure i prou”.

AMOR... A PRIMERA VISTA?

Hi ha vegades que la mare no sent un amor profund cap al seu nadó just en el moment que neix i, tot i tractar-se d’un moment emocional brutal, “la connexió amb el fill triga a arribar”. En alguns casos calen setmanes per sentir-la, un fet semblant, en paraules de Llurba, al que es produeix amb els pares adoptius, que al final acaben sentint el vincle. “Parir no és igual a crear un vincle”, destaca la doctora Elisa Llurba, que insta també a valorar “si hi ha hagut algun problema durant l’embaràs que ara pugui causar cert rebuig cap a la criatura, alguna por més enllà de si serem bons pares o no, o si hi ha hagut una separació prolongada de mare i fill”. En tots aquests casos, apunta la doctora, “cal dir que la natura és sàvia i, si no hi ha un problema realment greu, aquest vincle arribarà”. En qualsevol d’aquests supòsits, afirma Llurba, “cal que els professionals afavorim que pares i fills estiguin junts el màxim temps possible per crear aquest vincle”.

El vincle amb els fills de vegades s’apuntala millor quan es descobreix quina és la missió d’un com a pare o mare, una cosa que per a Mellado ha servit per superar un debut com a mare que descriu com a molt dur: “Van ser dos anys sense dormir, i també és cert que no tornes a tenir vacances, però no es pot estimar més del que estimes els fills, no té límits”. I afegeix: “Jo sempre dic que per al món soc insignificant, no soc ningú, però per als meus fills en aquest moment soc el seu món; soc refugi, amor, protecció i moltes coses que em fan sentir molt especial i mai ningú m’havia fet sentir així”. De fet, prossegueix, molt sovint quan la Sol li dona les gràcies per alguna cosa ella li respon: “Gràcies a tu, filla, per existir”.

INSTINT PATERNAL

Quan li preguntem si tot el que hem comentat fins ara és aplicable al gènere masculí, Núria Camps, directora del servei de psicologia clínica de la Fundació Puigvert, sosté que “hi ha certa equivalència en el fet que tenir fills és molt valuós tant per als homes com per a les dones i que no tenir-ne genera dolor per a tots dos”. Això no exclou, però, que hi hagi “diferències en la manera de percebre el dolor, de manifestar-lo i de gestionar-lo”.

Tot i això, destaca Núria Camps, les diferències més importants “tampoc es donen entre homes i dones, perquè ells, igual que elles, viuen la paternitat de manera única, i no hi ha dos homes que visquin la paternitat de la mateixa manera”. En aquest sentit, afirma la directora del servei de psicologia clínica de la Fundació Puigvert, tal com passa amb les dones, “la seva experiència parental estarà relacionada amb la manera com han viscut la seva experiència com a fills”.

Com gestionar la frustració

Hi ha dones que quan decideixen ser mares es troben amb certes dificultats per ser-ho, fet que comporta aprendre a tolerar i gestionar sentiments com la frustració. Per a Núria Camps, “la tolerància a la frustració és el punt nodal de l’exercici de viure, però quan la frustració prové de la dificultat per tenir fills, es tracta d’un dolor molt més profund que qualsevol altre”. Segons Camps, els fills tenen “un valor incomparable en la vida psíquica de les persones, en la mesura que esdevenen la nostra transcendència i permeten retornar als pares/avis alguna cosa del que ens han donat” i, per tant, “el valor emocional dels fills també és fonamental per sentir una maduresa personal en el desenvolupament vital”. Quan una dona/home o parella desitja tenir fills i el naixement es veu dificultat, suposa un cop “que complica tolerar la inquietud que genera seguir un procés mèdic i d’espera molt incert”, apunta Camps. Tot i mantenir l’esperança, per a Camps “cal aprendre a gestionar aquelles ansietats que es desvetllen davant de les coses de la vida que no poden controlar-se”, situacions que no són “gens fàcils”. Tot i això, “es tracta d’intentar acceptar que els fills no arriben quan ho planifiquem, sinó més aviat quan tenim estats mentals, espais emocionals i psicològics disponibles per poder-los rebre”, motiu pel qual, de vegades, quan les parelles aconsegueixen “afluixar la pressió i s’inclinen per experiències més creatives, es produeix l’embaràs”, diu Camps.