Doctor en filologia i pare de la Laia i el Marçal, de 14 i 10 anys. Professor de la UOC, ha estat director adjunt de la Fundació Miquel Martí i Pol. Publica ‘Et devia una carta’ (Eumo), la correspondència entre Martí i Pol i Joan Oliver
— Als meus fills, la figura de Martí i Pol els és molt quotidiana. El fet de viure a Roda de Ter o que jo em dediqui a ensenyar literatura així ho ha comportat. La tutora de cinquè que la Laia va tenir a l’escola va ser la Mariàngels Martí, filla del poeta. En una de les façanes de l'institut de Roda hi ha un gran grafit amb el rostre de Martí i Pol i al vestíbul els joves hi poden llegir: "Només si ets exigent amb tu mateix i respectuós amb els altres seràs veritablement lliure".
Quina és l’anècdota de Martí i Pol preferida dels teus fills?
— Una que no apareix en les cartes, sinó que ens va explicar la mateixa filla. Joan Oliver era un xic sord i Martí i Pol, per causa de l’esclerosi, no podia parlar gaire alt. Tot plegat feia que les seves converses, en moltes ocasions, esdevinguessin entranyablement còmiques.
Tots dos poetes van ser pares.
— Inevitablement, mentre preparava l’edició de les cartes, m’he preguntat quins sacrificis familiars van fer per poder dedicar-se tan intensament a l’escriptura, a la militància cultural, al món editorial... Com a pare això em fa reflexionar sobre el temps i la qualitat del temps que dedico als fills, sobre les renúncies que estic disposat a fer per ells i les renúncies que a voltes, sense voler, els imposem.
En què consisteix fer de pare?
— A casa intentem oferir als fills experiències, relacions, amistats que els facin créixer, sense escapçar-los la llibertat i sense estalviar-los tampoc els aspectes de la vida que no ens agraden. L’estimació amb els avis, els cosins, els tiets o els amics també és una riquesa i forcem espais perquè hi convisquin.
I què entens bé quan ets pare?
— Amb el temps m’he anat adonant que ser pare o mare ajuda a practicar un exercici poc valorat en el món que vivim: la humilitat. Acceptar que no ho sabem tot, que no ho podem tot i que no ho controlem tot és un acte de sensatesa. I ser conscient d’això ajuda a viure més il·lusionat, més atent. I comporta una proximitat molt gran amb els fills, perquè, com ells, tens plena consciència d’estar aprenent. Observant el creixement dels fills he après que són també uns mestres, amb un talent immens per estimar sense jutjar.
Què és educar?
— És escoltar, oferir, transformar, compartir però també vetllar perquè el seu creixement no sigui només material o intel·lectual sinó que abasti també la seva interioritat. Només així farem que siguin crítics en el món en què vivim i sensibles davant de realitats socials més difícils i complexes que les nostres.
Què us agrada fer plegats?
— Tot sovint a casa fem teatre, a porta tancada, esclar, i fem allò tan sa de riure'ns de nosaltres mateixos. La setmana passada, de manera improvisada, després de sopar vam anar enfilant-nos a la cadira per estrafer la gestualitat i la dicció dels versos de Nadal que cadascú recordava.
Algun vers que recordis en moments de dificultat.
— Hi ha un poema del llibre Quadern de vacances, de Martí i Pol, que comença dient: "I que allí on no arribin les paraules hi arribin les mirades".
