Escriptor, professor i pare del Far i la Nit, de 3 i any i mig. Publica T’estimo fins a l’horitzó (Amsterdam), il·lustrat per Mari Fouz. Autor també del poemari Direm nosaltres (Amsterdam) i la novel·la L’amor fora de mapa (Sembra Llibres)
— Jo era una persona a la qual li agradava improvisar, i quan apareixen els fills t’adones que improvisar és força complicat i que és indispensable una bona organització familiar. Abans de tenir fills, jo tenia la sensació que anava de bòlit, però quan els tens t’adones que encara hi podies anar més, sobretot perquè no et permeten ni un moment de descans, almenys ara, que són tan petits. De vegades em sento com un granger, que sempre expliquen que ells no poden fer mai festa perquè els animals mengen cada dia de l’any. Però que bonic que és cuidar animals quan són els teus fills, oi?
¿Encara escoltes gaires consells?
— Tothom opina, esclar. Si tenim fills ens creiem amb el dret d’opinar sobre els altres que també en tenen. De vegades pot tocar la sensibilitat, perquè t’estan parlant del que més estimes. De fet, la nostra paternitat ja va començar així, amb unes quantes persones donant-nos una opinió que no els havíem demanat.
¿En recordes cap d’especialment inapropiada?
— El nostre primer fill es diu Far, i quan vam anar a inscriure’l al Registre Civil els funcionaris de torn van decidir donar-nos la seva opinió sobre el nom que li havíem triat. "Ja us ho heu pensat bé?", ens deien. "I si li fan bullying?" La jutge no ens deixava posar-li aquest nom, però, casualitats de la vida, va resultar que Far era un sant. I gràcies a déu al final li vam poder dir com nosaltres volíem.
¿Et va resultar fàcil decidir ser pare?
— La nostra decisió va ser meditada, però alhora també emocional. Els dos en teníem ganes i, tenint en compte que mai saps com anirà la vida, crec que això és el més important, perquè el repte és gros i el desgast, lògic. Els dos havíem viscut prou, i decidir tenir fills va sorgir de manera molt natural. Sabíem que la vida ens canviaria i ens venia de gust l’aventura. Perquè de vegades pot ser esgotador, però és tota una aventura!
¿La paternitat ha estat tal com preveies?
— És força com l’havia imaginada. Soc patidor de mena, per tant, ja era conscient que des que tingués fills –de fet, des de l’inici de l’embaràs– començaria a patir. I suposo que això ja conviurà amb mi per sempre més. Fins que no he sigut pare no m’he adonat de com puc arribar a enyorar els meus fills després de tot un dia sense veure’ls. I també m’he adonat que no hi ha res que em faci més feliç que veure’ls feliços.
Explica’m un moment especialment feliç.
— El dia que vaig arribar a casa amb el primer exemplar del T’estimo fins a l’horitzó, la il·lusió que vaig veure als ulls dels meus fills va ser meravellosa. Ells havien anat veient com el llibre creixia, primer de viva veu, després amb les primeres il·lustracions, la maquetació a l’ordinador... I quan el van veure i tocar com qualsevol dels altres llibres, va ser màgic.
Els fills són màquines de generar felicitat.
— El que més feliç em fa és veure que els meus fills fan feliç la gent que estimo. Un altre moment d’emoció màxima va ser el part. Aquell instant en què ja pots veure i tocar la criatura i comproves que tot ha anat bé. Vam plorar molt.
