Així fa de pare
Criatures 15/04/2021

Pere Comellas: "Irene vol dir pau"

3 min
Pere Comellas

Traductor literari, especialista en estudis portuguesos, professor de la UB i pare de la Irene, d’11 anys. Publica amb Carme Junyent Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món (Eumo).

— A vegades, lingüísticament, els nens s’assemblen als estrangers. Quan aprens una llengua estrangera hi detectes coses curioses que els nadius no veuen. T’inventes paraules, fas analogies estranyes, dius coses que mai no diria un nadiu. Els nens igual, i això és sovint força divertit. T’ajuda a comprendre millor la pròpia llengua. Veient què fan altres llengües, descobreixes coses que fas tu i ni te n’havies adonat. 

Per exemple?

— Veient que una llengua amazònica té unes formes gramaticals que indiquen el grau de fiabilitat d’una afirmació et fa pensar: com ho faig, jo, això, si no tinc la morfologia que m’ho fa fer?

Al llibre també expliqueu que la manera de parlar forma la manera d’entendre la família.

— A la cultura dels fang, a l’Àfrica occidental, un nebot espera comportaments molt diferents d’un oncle patern i d’un oncle matern. I és que tenen un sistema d’anomenar igual el pare i el seu germà, o la mare i la seva germana, i diferent el germà de la mare o la germana del pare. Si, per exemple, el que necessites és un mediador que suavitzi una bronca perquè n’has fet alguna, no aniràs mai al germà del pare, sinó al de la mare.

A l’escola, abans ens anomenaven pel cognom.

— Quan anava a primària, ningú no em deia Pere, era el Comellas o el Come. I tothom igual. Però això ha canviat molt, com han canviat els hàbits de formalitat, l’ús del vostè, la manera de dirigir-se a algú més gran o més jove. Ara, per sobre de la variació cultural, hi ha constants universals lligades a la protecció i la reproducció del clan. Potser això de "ser un Comellas" ja no és tan important i estigui també lligat al fet de qüestionar-se la cultura patriarcal.

Va ser difícil de triar, el nom de la teva filla?

— No va ser gaire fàcil de triar, perquè durant tot l’embaràs anàvem pensant noms i no necessàriament ens posàvem d’acord la mare i jo. Al final ja érem a la maternitat, ja havia nascut i l’etiqueta que et posen al bressol era buida. La urgència d’omplir aquella targeta va acabar guanyant i es diu Irene, que en grec vol dir pau.

Què entens quan la sents parlar?

— La sensació que tinc és que la seva personalitat la formen sobretot els seus iguals. Igual que la seva llengua. Però després, allà on menys m’ho espero, sí que veig que hi tinc alguna influència. A vegades diu, per fer-me gabiejar, que l’ideal seria que només existís una llengua, que tothom parlés igual a tot el món. Però justament perquè ho diu per fer la punyeta, tinc l’esperança que en el fons ja ha començat a entendre el valor de la diversitat lingüística i que de gran estimarà les llengües, el fet que existeixen i el que això significa.

Per cert, ella com t’anomena?

— Generalment papa, tant si s’enfada com si no. A vegades papi, per molestar, perquè sap que no m’agrada gaire. Vull aprofitar l'avinentesa per fer una crida.

Endavant.

— Sisplau, personal sanitari de les maternitats, no ens digueu papis. És horrorós. És clar que no podeu saber el nom de tothom, però, si no hi ha més remei, crec que pare i mare seria millor.

stats