Escriptor, professor d’institut i pare de l’Elena i el Marco, de 10 i 7 anys. Viuen a Cadis. Guanyador del premi Edebé de Literatura Juvenil 2021 amb La síndrome de Bergerac, publica també Memoria de la chica azul (Edebé)
— Fa un any i mig, a l’institut on treballo, uns alumnes es van atrevir a muntar el Cyrano de Bergerac, que és una obra molt complicada. Ells s’hi van posar amb intuïció i entusiasme. Va ser una experiència vibrant, emotiva, poètica. El més important no va ser la funció, sinó la feina cooperativa, els assajos, els dubtes, la maduresa que van anar adquirint a llarg del projecte... A partir d’això vaig construir la novel·la. Els meus fills m’hi acompanyaven. Van acabar sabent-se els diàlegs. Ells en deien "anar a jugar a mosqueters’".
I tot això acaba sobtadament amb la pandèmia.
— La pandèmia ens ha dut al tancament i a la por. A casa hem procurat no transmetre massa angoixa als fills, que ja en tenien prou amb tots els missatges cardats que els arribaven per totes bandes. Una cosa que ha canviat radicalment a casa és la dependència tecnològica.
Quina era la situació abans?
— Érem una mena de quàquers. Abans gairebé no miràvem la televisió. Potser alguna pel·li els caps de setmana, i poca cosa més. Res de tauletes ni videojocs. Però tants mesos tancats a casa van fer que tot això acabés entrant-hi en forma de teletreball o de classes telemàtiques. I això ja no té marxa enrere.
Quina mena de pare ets?
— Atent i pacient, crec. Puc estar-me hores jugant amb legos, a bàsquet o qualsevol altra cosa. Però em temo que potser també soc un pare sever, molt ordenat. M’agrada que hi hagi un cert ordre i harmonia a casa. Suposo que allò que intento com a pare és fer que els fills siguin independents, que tinguin idees pròpies i prou temps com per avorrir-se. Això és essencial. Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa. No tinc gaire idealitzada l’experiència de ser pare.
Explica-m’ho.
— Tenir fills és perdre qualsevol certesa i haver-te de fer preguntes contínuament. En el meu cas, ja he passat per la part més dura de la infància perquè els primers anys són d’absoluta dependència. Els fills es converteixen en devoradors del teu temps. Se suposa que aviat els meus viuran l’explosió de l’adolescència. En tot cas, he gaudit de la meva paternitat fins ara, però no estic tan enlluernat com per no adonar-me del sacrifici que implica tenir fills. No me n’acabo de fiar, quan m’expliquen o llegeixo aquestes experiències beatífiques sobre tenir fills com si es tractés d’una gran experiència mística. Jo ho visc amb més naturalitat, crec, amb rialles, amor i esgotament.
Què et meravella de cada un dels fills?
— El noi és un petit filòsof. A casa no tenim cap creença religiosa i em fascina com la seva petit ment intenta fer encaixar les coses, com s’esforça que el materialisme que l’envolta es connecti d’una manera o altra amb la màgia en què viu.
I de la gran?
— Amb la gran, recentment, hem hagut de passar més temps en hospitals del que ens hauria agradat. Hem vist i viscut situacions dures i ens ha tocat aprendre a conviure amb el dolor i la desesperació.
Carai, em sap greu.
— Gràcies. Però m’ha sorprès la seva fortalesa quan els pares defallíem. L’energia dels nens és realment poderosa.
