Marc Moreno: “El món dels fills serà diferent del nostre”

El barri de la Verneda de Barcelona ha canviat moltíssim. Hi ha un abans i un després dels Jocs Olímpics. Abans la major part del barri era més conflictiu i hi havia zones molt degradades. En les meves novel·les barrejo records dels anys 80 amb la realitat actual, que és més amable.

Hi enyores res?

La llibertat dels nens jugant al carrer. Ara no se’n veuen jugant a futbol, però això no és un tema només de la Verneda.

Què tal, el confinament?

La meva filla i jo som una mica caòtics. D’entrada ens vam proposar seguir un horari de deures, jocs i menjars. Ens vam fer un supercalendari detallat i el vam imprimir. Però la realitat és que només l’hem seguit quan tocava dinar o sopar alguna cosa especial. Per les nostres circumstàncies de salut, des de fa anys la Cloe i jo hem hagut de passar moltíssim temps separats així que en els quinze dies que passa amb mi cada mes, només ens separem quan va a l’escola. Estem molt acostumats a estar junts. Ara mateix, la veritat, no la veig desesperada per sortir de casa, però sí que té ganes de tornar a la normalitat.

¿Et puc preguntar sobre les vostres circumstàncies que comentes de salut?

He superat dos càncers, amb diversos tractaments i un trasplantament de medul·la òssia. Això va afectar molt la nostra relació perquè dels seus 2 a 6 anys va ser quan vaig estar pitjor; estava ingressat a l’hospital i en aïllament. Per això va tenir un contacte limitat amb mi, malgrat que he de dir que vaig fer tot el possible per ser present a la seva vida i l’anava a veure quan gairebé no podia ni aguantar-me dret. Al mateix temps, ella també es recuperava del seu trasplantament i va créixer pensant que no la podia cuidar tan bé com sí que ho feia la seva mare. El cert és que encara ara arrossega algunes pors que tots lluitem per superar.

¿Tenen cap relació la teva malaltia i la seva?

No. Per problemes en el part, des que va néixer a la Cloe no li funcionaven els ronyons, i quan tenia un any li van haver de fer un trasplantament. Sovint anem junts a les revisions, tots dos prenem medicació diària i tenim certes limitacions i algunes seqüeles. He de reconèixer que com a pare tinc un munt de preocupacions que mai havia pensat que tindria sent pare.

Uf, quina història, Marc...

Hi ha etapes fotudes en què ja no tens força i ho engegaries tot a rodar i et deixaries anar, però continuo sent positiu per tornar tot el que m’han donat. Tinc una família meravellosa que no ha de patir perquè jo estigui malament. Vull evitar que la meva dona i els meus pares pateixin i només ho puc aconseguir si em trobo bé. La meva filla és una lluitadora i veure la seva energia, el seu caràcter alegre i rialler, és la millor inspiració que he trobat aquests anys tan durs.

A partir d’ara el món tampoc serà fàcil.

El món dels fills serà diferent del nostre, igual que el nostre va ser diferent del dels pares. No sé si per culpa del coronavirus, però serà diferent i serà el seu. Per a ells serà normal. Nosaltres podríem haver tingut un altre món però hem tingut aquest. Si ara canvia potser serà pitjor per als adults però no per als nens. Per a ells no és cap problema perquè s’adapten al que hi ha.