Jordi Nadal: «El verb més important és ‘respondre’»
Editor i pare de l’Adrià, la Martina i la Clara, de 26, 24 i 4 anys. És fundador de Plataforma Editorial, que celebra 10 anys. Publica ‘Libroterapia. Leer es vida’ (Plataforma), on explica com alguns grans escriptors ajuden a viure
Quan els fills grans eren petits i els banyava, agafava una esponja, la submergia i la treia de l’aigua. Això és el cap -els deia- d’un nen o d’una nena que estudia -llavors espremia l’esponja i feia regalimar l’aigua-. Després els mostrava la mateixa esponja sense submergir-la i la tornava a esprémer: aquest és el cap d’un nen o d’una nena que no estudia. Què en surt? Res.
En què creus que l’has encertat?
Fent que els meus fills siguin exigents, capaços d’esforçar-se, d’estudiar. El talent natural no té mèrit, els deia. Només valoro l’esforç.
I com s’ensenya l’esforç?
Amb l’exemple. No cal explicar-los gran cosa. Ja ho veuen.
Ets diferent amb la petita?
Soc el mateix però més tou. Ara no renyo tant. Soc un pare més cansat, més tendre. Però continuo tenint defectes poderosos. Soc arrogant, neuròtic, rabiüt, no escolto. Ara cada tarda he decidit passar-la amb la petita. Podria quedar-me treballant, però no m’interessa. Ja en tinc prou. A les sis, quan em truquen per feina, no responc. Soc al parc, amb ella, i això és més important.
Què desitjaries que fos d’una altra manera?
M’agradaria que els fills grans parlessin més amb mi. Però, ¿quan parlava jo amb el meu pare? Ara que és mort hi parlo. Li he escrit algunes cartes.
Un consell per entendre’s amb els fills quan es fan grans.
Acceptar i celebrar el que et proposin, sigui el que sigui. Agraeix el que t’ofereixin. Un altre aspecte important amb els fills grans és saber callar. Estimar en silenci és un grau de maduresa.
Com vas encarar la seva adolescència?
El verb més important a la vida no és 'preveure', és 'respondre'. Quan surtin els problemes ja trobaràs la manera d’encarar-los. Pots plantar un enciam però no pots plantar la gestió de l’adolescència. El que has de fer és respondre a l’adolescent segons el moment i la situació. Intentar preveure no serveix de gran cosa.
¿Trobes que són gaire diferents a nosaltres a la seva edat?
Els especialistes diuen que avui els joves fan les coses entre 7 i 10 anys més tard que les generacions anteriors. Avui es fa fins als 35 el que abans fèiem als 25. Jo als 28 ja era pare i m’estranyaria que el meu fill ho fos d’aquí dos anys.
Què t’indigna?
La meva generació ha viscut millor que la dels pares i que la dels fills. Pots considerar que hem tingut molta sort, però quan penses en el món que es troben els nostres fills, veus que hi ha una gran injustícia social. És vergonyós.
Què t’admira?
Els fills tenen unes habilitats que ni els pares ni ells mateixos sospiten. Quan ets en una muntanya i veus un rierol que baixa, pots creure que endevinaràs per on anirà. Però l’aigua troba una pedra que no havies vist i agafa un camí que no t’esperaves. L’aigua té la seva manera d’avançar que no depèn del que tu puguis suposar. Amb els fills passa igual. El destí d’un fill no s’atura pel fet que un pare o una mare pateixin. Fan el seu camí.