Escriptor i pare de l’Edgar i el Biel, de 25 i 20 anys. Llicenciat en belles arts, publica ‘Somnis de Valparaíso’ (Bromera), Premi València Alfons el Magnànim de narrativa, un mosaic de vides creuades a la lluminosa ciutat de Valparaíso
— Des que vaig baixar de l’autobús a Valparaíso vaig copsar la seva extrema fragilitat, el misteri i l’atracció que representava la seva lletjor i alhora la seva bellesa. Els costeruts carrers dels seus turons -els cerros -, el seu centre històric desballestat i fantasmal... Vaig caminar amunt i avall i cada vegada em sentia més dins de la ciutat. El tema de la novel·la va sorgir de seguida: la teranyina i la fragilitat dels somnis.
Sent nen vas viure al Brasil.
— Al camp, a l’estat de São Paulo, on va emigrar la meva família, entre els anys 1960 i 1963. Vam fer el viatge en vaixell. Al lloc on vivíem hi havia cavalls, un riu, el bosc, una única botiga de queviures. No teníem llum elèctrica ni aigua corrent. Tothom era pobre i el meu germà i jo érem dels pocs nens que dúiem sabates. En el meu record ha quedat com un temps feliç i perdut. La tornada a Catalunya va ser decebedora, va ser el descobriment del món gris i hostil de la repressió franquista.
En un moment de la vida, sentim la necessitat de recuperar coses.
— En el meu cas és tornar al món de la meva mare, una dona que va sofrir i ho va donar tot pels fills. Quan jo era jove sabia que ella era el nucli de la família, ella era el meu veritable origen. Vaig marxar aviat de casa -als dinou- i he viscut molt temps allunyat dels Cassanyes -el meu segon cognom-, però he sentit que havia de tornar i ho he fet, a la meva manera, a través del descobriment de l’amistat amb el germà de la meva mare, el meu oncle, i la seva dona i les meves cosines de Mallorca.
Els pares sentim el desig de transmetre als fills una saviesa que ells, sovint, no necessiten escoltar.
— Nosaltres creixem amb els fills i amb un sentiment natural de protecció i la necessitat de transmetre’ls alguna cosa que neix de la nostra trajectòria personal, intentant estalviar-los els errors que hem pogut cometre, però tot això no és gens fàcil. Hi ha un moment que el fill vol, i crec que és bo que sigui així, afirmar-se davant teu, deixar de ser un nen o adolescent i que tu el vegis com un igual. Necessiten els seus propis encerts i errors, prendre les seves pròpies decisions. No és que el vincle es talli o es dilueixi, sinó que es transforma en una altra mena de lligam, de connexió, si és que les coses van bé.
Ho entenc.
— Pot suposar un moment dur per al pare perquè també representa la constatació del propi declivi i és important aprendre a viure amb això. Quan els fills es troben en la seva plenitud física i amb una gran curiositat per les expectatives posades en tot allò que vindrà, tu et trobes en una altra mena de plenitud, que és més serena, més reflexiva, al mateix temps que prens consciència que el teu temps és un altre, diferent del dels fills, i que comença a marxar.
Com explicaries la feina de fer de pare?
— Consisteix en estar amb ells, en no desaparèixer ni en convertir-me en un estrany. També en tractar d’orientar-los i estimular-los però sense pressionar-los. Acompanyar-los, amb tot el que això significa. I estimar-los, evidentment. Pot semblar una obvietat, però crec que cal dir-ho: l’amor i l’afecte ens fan superar les adversitats i ens permeten tirar endavant.
