Isaac Rosa

“Mai deixes d’aprendre i d’equivocar-te”

Escriptor, guionista, periodista i pare de l’Olivia, la Carmela i l’Elvira, de 15, 10 i 7 anys. Viuen a Sevilla. Escriu també còmics i teatre i publica ‘W’ (Edebé), una novel·la juvenil que ha coescrit amb la seva filla gran

Isaac Rosa és escriptor i periodista / PERE VIRGILI Zoom

L’any passat hi va haver canvis importants a la família perquè vam decidir marxar a viure a Sevilla. Vam canviar de casa, de ciutat, de col·legi, d’amistats. Són molts canvis i se suposa que en aquests casos som els pares els que hem de transmetre seguretat als fills, un sentit de la normalitat...

I no va ser així?

No, van ser justament les nostres filles les que ens ho van fer tot molt més fàcil als adults. Sempre han sigut totes tres molt empàtiques i sensibles. La mitjana, per exemple, quan detecta que passa per sobre de casa qualsevol mena de núvol, de seguida et ve a preguntar: “Estàs bé, papa?” Ho fa des que era molt petita, i ho fa amb tota la intenció d’oferir-te ajuda, de voler-te escoltar.

Com és ser pare de tres filles?

Doncs fa que en tot moment hagis de conviure amb tres edats diferents. Abans tenia un nadó, una nena petita i una preadolescent. Ara tinc una nena petita, una preadolescent i una adolescent. Mai deixes d’aprendre i d’equivocar-te.

Però tenir-ne tres marca alguna diferència?

Tenir tres filles no és més complicat que tenir-ne dues, o una. Al final, el problema en totes les famílies és el mateix: de quina manera entenem la criança. Tendim a creure que la família és una unitat tancada i que es tracta d’estar units contra el món, acceptant l’ajuda puntual dels avis o l’escola. És un error. Hem de tenir una visió més oberta. En aquest sentit, soc un entusiasta del llibre de Carolina del Olmo ¿Dónde está mi tribu? Hem de millorar com a pares i mares, però també com a societat.

Vas proposar a la teva filla gran escriure un llibre junts.

Va ser fa tres anys, quan començava a entrar en l’adolescència i a tenir dificultats de comunicació. Es va tornar monosil·làbica, tenia sempre tancada la porta de l’habitació, posava distància amb els pares... I, tot i que havia estat una gran lectora, estava perdent l’interès per la lectura.

I ella va acceptar-ho?

D’entrada va ser reticent, esclar. Li vaig proposar d’escriure només un conte, una cosa senzilla, només per a nosaltres, però no se n’acabava de fiar. Li devia semblar una trampa. Però va entrar en el joc. Vam començar a treballar algunes tardes després de classe i els personatges van anar prenent forma. I aquella feina en comú es va anar convertint en una manera de comunicar-nos. Parlàvem dels personatges, de les seves preocupacions i desitjos i, en realitat, estàvem parlant de nosaltres.

Era inevitable.

L’Olivia em va explicar moltes coses, però també jo li vaig explicar coses de com se senten els adults, dels seus problemes i inseguretats. Aquest ha estat el primer llibre familiar que publiquem.

N’hi ha més?

Des de molt petites, per l’aniversari, regalo a cadascuna de les tres un llibre autoeditat. És una història protagonitzada per qui compleix anys. Ja tenim tota una biblioteca, però és només d’ús intern. A més, cada una té un quadern on vaig escrivint coses sobre elles. Ho faig regularment. És una mena de diari. I així, quan siguin grans, tindran una memòria escrita de la seva infància.